Aquest dissabte passat es va celebrar la quarta edició del Sant Cugat Fantàstic. Com sempre anava carregat amb tot el necessari per aconseguir tolerar el clima del Vallès. Un parell de grams d’herba de qualitat i cerveses per baixar-la. Però això ja ho sabíeu. No sé ni per què us ho dic. Suposo que és perquè m’agrada cridar l’atenció. O perquè m’agrada que penseu que estic fet caldo. Pretensió pura i dura.

Vaig arribar i feia un sol que esqueixava cranis, pel que necessitava ombra. Havia aparcat davant del cinema a zona blava en horari gratuït i per tant estava content. Vaig trucar al meu contacte per poder obtenir el privilegi VIP. Em va dir que eren a deu metres, per tant vaig cargolar un verd i em vaig dirigir cap allà.

Érem uns quants al bar quan vam rebre les acreditacions de premsa, de manera que no em vaig haver d’esforçar en aparentar normalitat. A més, va ser una novetat trobar-me amb gran part de l’equip de redactors de l’Escriba, ja que normalment em deixen al meu aire, suposo que per vergonya aliena. En qualsevol cas, érem una bona colla i quan vaig sortir a fer el trapella, un dels companys es va animar a fumar. Almenys no seria l’únic que portés els ulls vermells. Vam entrar a sala i ens vam preparar pels discursos d’abans del curt. Sempre he pensat que aquests discursos s’haurien de fer després de la visualització, ja que la pretensió dels autors acostuma a crear expectatives. No em fico amb cap cas concret ni és la meva intenció ofendre, però quan sento que un curt no té diàleg em posa dels nervis. En el mal sentit. Que un curt no tingui diàleg implica dues coses: la primera és que normalment ha fet mandra fer un guió i la segona és que no serà bo. Perdoneu-me joves directors. No ho faig volent, de veritat.

En aquest cas, el primer curt que vam veure era en blanc i negre. Escac i mat. No va estar malament, tenia diàleg al principi i apareixien homes encaputxats. Bé per ser el primer. Seguidament va començar la projecció de Dhogs, una pel·lícula gallega, gravada i actuada íntegrament en gallec. Francament, no estava preparat. Portava un globus important a sobre i al principi era molt confosa. Els dos únics personatges de la sala que anàvem fumats ens vam quedar a quadres (quina sorpresa, eh?). Resulta que ens vam haver d’empassar unes dues hores veient com una noia mantenia sexe, de manera voluntària i de manera forçada. Violacions a la puta hora de la migdiada. Ningú estava preparat per veure allò.

De seguida que es va acabar vaig anar directe al lavabo per aclarir-me les idees. Hi havia una escena d’un taxista transvestit que no encaixava enlloc. I segueix sense encaixar, ara que hi penso. Ens va donar el temps just de fer el cigarro i parlar una mica que ja era hora per anar a la segona sessió: Chimera. Just abans d’entrar van arribar dos companys més, molt exaltats per la temàtica de la pel·lícula. Un film sobre mad doctors sempre és bon senyal.

Vam seure i va començar el segon curt. Els autors s’havien inspirat en no sé quina història alternativa pel que fa a la fotografia. Expectatives de nou. De veritat, feu els discursos després. Els espectadors ho agrairem.

Es va acabar el curt (el qual prefereixo no comentar) i va començar la projecció de veritat.

Sincerament, em vaig passar els quaranta o cinquanta primers minuts intentant endevinar què eren flashbacks, què eren imaginacions del protagonista i què era real. Com que la pel·lícula intercalava totes aquestes tècniques místiques de distorsió mental cada deu segons, em vaig perdre. El que seia a la meva dreta es va adormir com un campió mentre jo vaig estar criticant la pel·lícula amb el que seia a la meva esquerra. De sobte hi va haver violència i ens vam emocionar. Un gir de guió espectacular. Bé, potser no tant, però la primera part de la pel·lícula no havia deixat el llistó gaire alt. Quan vam sortir de la sala teníem els ànims tebis, i més sabent que ens esperava una presentació/xerrada sobre els mad doctors a càrrec de dues companyes.

Afortunadament, la xerrada va ser el millor de tot, sense tenir en compte el local on la feien, que oferia tapes amb cada beguda i no ens en van portar cap. Això em va fer enfadar. Per sort la cervesa era freda i em va calmar els nervis.

Un cop conclosa la jornada, tot l’equip ens vam dirigir a sopar a un hotel de cinc estrelles. A un puto hotel de cinc estrelles. Dues croquetes, sis euros. Sant Cugat és particular pel que fa a la majoria de pobles del Vallès. Els cops que he hagut d’anar a Rubí o Caldes sempre he entrat amb por que em robessin o m’apunyalessin, però resulta curiós que l’únic lloc on realment m’han robat del Vallès ha estat Sant Cugat. Allà són eficients, i en comptes de treure la navalla o el puny americà, treuen el datàfon. Creieu-me si us dic que no hi ha millor arma que un datàfon. Sembla inofensiu i requereix un mètode més aviat sofisticat, sense violència. El tema va anar així: m’estava cruspint un bon verd amb el meu company mentre la resta de l’equip ens mirava, quan se’ns va acostar un home amb una cicatriu que li creuava mitja cara i ens va avisar que no podíem fumar o ens enviava al carrer. Collons. Després molt amablement ens va dur la carta, que no destacava precisament per la seva varietat. Aprofitant el moment de desconcert, un dels cambrers ens va riure les gràcies, i no és que féssim broma, precisament. Així és com ho fan, t’adulen i et recomanen tot el que hi ha a la carta, perquè com que estàs a la terrassa d’un hotel de cinc estrelles se suposa que tot ha de ser bo (i ho era, perquè negar-ho). Vam demanar tot un assortiment de nachos amb guacamole, humus, patates braves i hamburgueses. Vaig pagar divuit euros per un sandvitx i unes braves. Si això no és un atracament a mans de professionals no sé que ho pot ser.

Just després de sopar tots vam fer una excursió cap al lavabo, més per curiositat que per altra cosa. El primer que hi va anar ens va dir que era impossible de trobar, excepte per aquells que ja sabien on era. I tenia raó. Per anar al lavabo havies de creuar un passadís infinit, que anava més enllà dels límits de la barra del bar, i després buscar una senyalització. Bingo. Senyalització trobada: Segueixi recte. Si seguies recte topaves amb una paret molt ben decorada, però ni rastre dels lavabos. Torna enrere: Un magatzem. La porta de la dreta: Lavabos. Quan vaig voler sortir, em vaig ficar al lavabo de dones pensant que era la porta que donava a l’exterior i una senyora em va dir que m’havia equivocat. Sort que érem a Sant Cugat i la gent intenta guardar les aparences. Al meu poble ja m’haguessin fotut un tret.

Quan per fi es va acabar l’odissea, em vaig adonar que feien un espectacle de microteatre sobre abusos domèstics, del qual ja m’havien informat però amb la tonteria del datàfon havia oblidat per complet. Hòstia puta. Estava molt bé, la veritat, però després d’haver vist Dhogs vaig pensar que ja havia viscut prou males experiències i que no seria capaç de aguantar aquella mala estona. Em vaig carregar la motxilla a l’esquena, vaig encendre el porro novament i vaig marxar amb el dit del mig ben enlaire perquè aquella colla de burgesos raquítics s’ofenguessin el màxim possible.

Acabaré l’article de la manera més concisa possible. Només diré que vaig tornar al cine per veure Mom & Dad, amb Nicholas Cage. Sí, sí, Nicholas Cage. El de Leaving Las Vegas. El que es va canviar la cara amb John Travolta. L’actor que ha creat un gènere. Nicholas Cage. Una puta meravella.

AnteriorCrítica de “Escape from Marwin”
SegüentCrítica de ‘Herditary’
Avatar photo
Lector de cerveses i bevedor de llibres. Fanàtic compulsiu de la sèrie B i el terror. Si sabeu el que és bo, fareu bé de no llegir-me.