El diumenge 4 de novembre es va posar punt i final a l’edició de 2018 de l’In-Edit Festival, el festival de cinema documental musical de Barcelona que va començar el passat dijous 25 d’octubre amb la gala inaugural i la projecció de The King.

Aquell dia 25, força estona abans de l’horari oficial (les 21:00) la sala 5 dels Aribau Multicines ja tenia la majoria de seients ocupats mentre seguia entrant gent sense parar i DJ Ernie Beard amenitzava la vetllada amb el warm up musical amb cançons de l’estrella del documental inaugural: Elvis Presley. Amb uns minuts de retard (comprensibles, ja que la sala, amb més de 1000 seients, es va omplir de gom a gom), les llums es van apagar i va sortir a l’escenari Cristian Pascual, director del certamen.

El discurs de Pascual va ser de caire optimista, ja que ens trobem davant d’una edició on s’ha batut rècord de documentals projectats (gairebé 60) respecte altres anys, però també de nostàlgia per la pèrdua dels Cinemes Aribau Club, i com no, de caire reivindicatiu, recordant una edició de 2017 enmig d’un clima sociopolític “delicat”, sense oblidar les personalitats que haurien de ser en aquell acte en aquell moment i no hi podien ser per imperatiu judicial.

Lamentant l’absència director, Eugene Jarecki, Cristian Pascual va donar pas a un vídeo gravat pel mateix Jarecki en què saludava als espectadors de l’In-Edit. Tot seguit, començà la sessió inaugural amb el documental produït per Steven Soderbergh sobre la vida i obra d’Elvis Presley sota el context sociopolític d’Estats Units en aquella època, però sota una visió curiosa invertida: The King era gairebé un qüestionament mordaç dels Estats Units al segle XX amb la música i la vida d’Elvis Presley com a fil conductor en simbiosi, i que explica (en part) l’idolatria de l’artista i el converteix en una metàfora genial d’aquell país. Arma de doble fulla, ja que això feia el documental molt més interessant del que podria semblar, sobretot per la part crítica amb la societat i la política americanes, i l’enfocament del documental com a road movie literal (doncs Jarecki recorre Nord-Amèrica amb el Rolls Royce que va ser del mateix Presley) junt amb el tractament de com Elvis esdevé l’icona blanca del rock’n’roll, música tradionalment negra, és brillant. No obstant, tota la tesi està feta des d’un amor incondicional a la supremacia dels Estats Units, i amb una narració potser massa inconexa (ja que la història d’Elvis és la raó per explicar la història recent d’un país, i no al revés) el producte final podria haver estat excel·lent i es queda en un no menystenible notable.

El final del documental va ser amenitzat per una recepció pel públic assistent amb refrigeris gratuïts. Un final de festa molt agradable que significava el tret de sortida dels següents 10 dies d’In-Edit. També va fer que arribés a casa més tard del que em pensava i l’endemà entrava a les 8 del matí a la feina, però bé, això és un altre tema…

Divendres 26 d’octubre, primer dia de festival, vaig assistir a un dels documentals que més esperava de tota l’edició: Blue Note Records: Beyond the Notes, un excel·lent repàs a la història de la discogràfica de jazz que va revolucionar el gènere amb una visió de negoci nul·la i un amor infinit pel jazz. Amb nombrosos testimonis actuals i de l’època i un arxiu de grabacions i de fotografies que feia posar la pell de gallina als amants d’aquest tipus de música, el documental relata excepcionalment bé com Alfred Lion i Francis Wolff, alemanys jueus emigrats a Estats Units i enamorats del so black del jazz, fundaren la Blue Note Records per poder sentir la música que els agradava i d’una forma totalment novedosa: basant-se en l’art d’improvisar. La llibertat dels músics negres en uns anys de pseudo-apartheid queda patent en un negoci de gent blanca on Lion i Wolff van aconseguir una camaraderia fora de la típica entre propietaris i empleats.

I arribem a dissabte, on vaig tornar als documentals de figures musicals. Where Are You, João Gilberto? és l’experiment fílmic sobre un fanàtic de la música brasilera que intenta trobar a João Gilberto, el creador de la Bossa Nova i que ha decidit apartar-se de la societat i ser un anacoreta. A mode de thriller, el film intenta retraçar les investigacions que ja va fer un escriptor alemany anomenat Marc Fisher que va publicar en un llibre i que va suïcidar-se al cap de poc. El repàs de la figura de Gilberto a través de les persones properes a ell és molt bo, però la pretesa investigació acaba resultant un pèl naïf com a fil conductor que deixa un sabor de boca agredolç.

Per acabar aquell dia, la següent projecció va ser Yo no me llamo Rubén Blades. Un documental encantador en primera persona que serveix de testament en vida del més famós compositor i intèrpret de salsa que ha donat Panamà, i que ha esdevingut actor i algú tan influent que es va postular fins i tot a la presidència del seu país. Escrit i dirigit per Abner Benaim, importantíssim director del mateix Panamà i principal abanderat del seu cinema local independent, segueix a Blades a tot arreu, de manera que li arrenca confessions i tracta tots els temes de la seva vida, tant els bons com els dolents, quelcom molt aplaudible ja que pel fet de ser una petició del propi Rubén Blades, aquest projecte podria haver suposat un suau massatge, però en canvi és un retrat molt sincer del compositor de Pedro Navaja ple d’imatges d’arxiu que et fan ballar des del seient i multitud d’aparicions d’amics, familia i companys del sector com Sting i Paul Simon, els quals donen cos a la real transcendència que ha tingut Blades al món de la música. Molt recomanable.

I acabant el tercer dia d’un festival que ja havia demostrat la gran qualitat dels documentals a projeció, farem una parada tècnica i deixarem els 7 documentals vistos restants per a les properes dues entregues de la crònica.

Comparteix
AnteriorETC TEATRE. Humor humà
SegüentTop5 Oriental de Sitges 2018
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Deixa una resposta: