Com a l’any 2000, on la gala dels premis de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències cinematogràfiques d’Espanya es van traslladar a Barcelona, enguany ha estat la ciutat de Sevilla l’encarregada d’acollir la que ha estat la 33ena edició dels premis Goya. Un espectacle presentat per dos catalans, l’Andreu Buenafuente i la Sílvia Abril, matrimoni que va fer gala del seu humor habitual en un escenari que homenatjava les sales de cinema dels anys 70.

Puntual com un rellotge suís, un vídeo on els presentadors conduïen un cotxe mentre escapaven d’actors, actrius i directors molt enfadats per haver arruïnat una fictícia gala del Goya, es donava el tret de sortida a tres hores d’autèntica tortura, només alleugerida per comptades bromes que molt de tant en tant ens posaven un somriure a la boca i al mateix temps ens tornaven a despertar de la llarga letargia on estàvem apunt de caure.

Després de l’habitual presentació, on Sílvia Abril i Andreu Buenafuente van repartir unes quantes clatellades per a tothom (val a dir que molt mesurades), arribava el torn dels primers premis de la nit que, per a la meva sorpresa, es despatxaven amb una rapidesa i amb uns discursos d’agraïment força breus i precisos. La cosa pintava bé: premis ràpids, discursos breus, presentadors més o menys graciosos i poc participatius. Semblava que amb dues horetes i poc més podríem anar de dret al llit després d’haver gaudit d’una gala ràpida i efectiva. Però després dels primers sis premis la cosa es va torçar. La meva mala memòria no em permet recordar si va ser abans o després de l’actuació de Rosalía i el cor de l’Orfeó Català, que per altra banda, van ser la nota més positiva de la nit juntament amb James Rhodes al piano, actuació que ni tan sols es van dignar a presentar. Però tornem al tema. Com us deia, tot va canviar. Els presentadors, que tampoc havien estat especialment fins als inicis, no van ajudar a pujar el nivell d’una gala que començava anar a la deriva. Les brometes a l’escenari eren molt simples i poc afilades, el que solem anomenar cutres. Els artistes o convidats que entregaven els premis tampoc estaven especialment lúcids en les seves paraules, i fins i tot van tenir els c*****s de fer sortir a un senyor que va defraudar a Hisenda com Máxim Huerta a entregar un premi. Però la cosa ja va ser del tot surrealista quan Berto Romero i David Broncano van presentar el premi Goya als millors efectes especials penjats d’un arnés mentre feien beure que el propi talabard de seguretat d’on estaven subjectats els havia pinçat les seves parts nobles i estaven patint de valent. Sí, durant un minut em va fer força gràcia, Berto i David em cauen bé. Però quan portes cinc minuts escoltant: “me duele un huevo”, “me he pinzado un nervio” o “tengo la polla metida para atràs”, m’entendreu quan dic que el tema ja cansava una mica i que es va acabar fent pesat. I sorpresa! Contra tot pronòstic, els discursos d’agraïment van començar a allargar-se de valent. Qui ho havia de dir… No m’ho hagués esperat mai! Val a dir però, que hi va haver dues persones que em van agradar força amb els seus discursos. Una va ser Eva Llorach amb el Goya a millor actriu revelació, que -com ella va dir- és va marcar un Frances McDormand i va fer aixecar totes les dones de l’auditori sota el crit de “podemos reventar los clichés”. L’altre gran discurs de la nit va anar a càrrec de Jesús Vidal, que va obtenir el Goya a millor actor revelació pel seu paper a Campeones. Jesús va emocionar tots els assistents amb unes paraules que encara ressonen per tot el recinte: “inclusión, diversidad, visibilidad”.

Però no m’agradaria que penséssiu que aquests bons discursos van servir per arreglar una gala d’allò més fluixa. El caos semblava haver-se apoderat de tot, i només la nota calmada del Goya d’honor a un gran del cinema i la televisió com Narciso (Chicho) Ibáñez Serrador, semblava posar ordre i calma a l’escenari. Per altra banda, després de tantes edicions dels premis Goya, encara no sabem fer bé el moment de record a les persones vinculades al cinema i l’audiovisual que ens han deixat el passat any. I, com no, la gent continua aplaudint quan el millor seria recordar-los en silenci.

Tunes, batucades, inflables, presentadors amb roba interior, un petit homenatge a Fernando Fernán Gómez que no sabria què dir-hi, Mujeres al borde de un ataque de nerviós i Amaia que no va sentir la claqueta que li donava l’entrada per començar a cantar. Tot plegat molt surrealista, i mentrestant, el temps passava, inexpugnable, impertorbable,  però melauradament la cosa semblava no acabar mai.

Però per fi va arribar l’últim premi de la nit, el de la millor pel·lícula, i Javier Fesser i tot l’equip de Campeones van pujar a recollir la més preuada de les estatuetes. Perdoneu, no hi pensava; encara no ho havia dit: el Goya a la millor pel·lícula va ser per Campeones. Sí, Campeones. El reino, de Rodrigo Sorogoyen, es va emportar el premis a la millor direcció, millor actor protagonista, millor actor de repartiment, millor muntatge, millor guió original, millor música original i millor so. Però la millor pel·lícula del 2018 ha estat Campeones. Bona nit.

AnteriorCINECLUB VIC. El reverendo
SegüentCastells a l’aire, la biografia novel·lada de Mary Shelley
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.