La cinquena edició del Festival Protesta va engegar el passat divendres al cinema Vigatà amb l’actuació de Pallasos en Rebeldía, un petit espectacle marcat pels últims esdeveniments polítics que han sacsejat el panorama català.

A continuació, es va projectar Waste Land, un documental dirigit per Lucy Walker que ha estat guardonat amb els premis més destacats del cinema documental. La pel·lícula parla sobre Vik Muniz, un artista brasiler nascut en una família de classe mitja-baixa de Sao Paulo que ha esdevingut un dels artistes moderns de més renom i l’obra del qual es caracteritza per imatges quotidianes representades amb materials no tradicionals, com ara sucre, xocolata, filferro, etc. El film se centra en l’emotiu procés de creació d’una sèrie d’obres de Muniz elaborades amb les escombraries del major abocador del món, situat al Brasil, i amb els “catadores” (la gent que treballa a l’abocador separant la brossa) com a protagonistes. És un documental colpidor i dur que exposa, no només la realitat de les classes més pobres del Brasil, sinó també el problema que tenim, a nivell global, amb els residus que generem. Per altra banda, també ens dóna un bri d’esperança i ens deixa veure com la transformació social i el canvi pot arribar amb esforç, il·lusió i treball. De Waste Land només em queda dir que el Protesta no podia començar de millor manera, ja que el film és el millor exemple per fer entendre tothom que l’art pot ser una eina i un mitjà per a la transformació de la societat. En tres paraules: colpidora, emotiva i esperançadora.

Dissabte va estar marcat per l’anunci de l’aplicació de l’article 155 de la constitució per part de l’estat espanyol, la qual cosa va fer trontollar el festival, ja que els seus organitzadors es van plantejar la possibilitat de suspendre les sessions i l’agenda marcada per a aquell dia. Sigui com sigui, les sessions no es van suspendre i vam poder gaudir de Fuego en el Mar, una pel·lícula de Gianfranco Rosi que aborda del tema dels refugiats. L’acció se centra a Lampedusa, una illa molt propera a les costes de Tunísia i Argèlia que pertany a Itàlia; un escenari que ens els últims anys ha vist com més de 400.000 immigrants procedents d’orient mitjà i d’Àfrica intentaven arribar a les seves coses. D’aquest volum de persones, es calcula que 15.000 n’han perdut la vida. Al film podem veure dos fils argumentals: el periple de tots aquells que busquen una vida millor i fugen de la guerra i la fam, i la vida d’en Samuele, un nen que es passa el dia jugant amb el seu “tira-xines” i menjant espaguetis de la iaia. Em sembla interessant veure aquestes dues trames, perquè és ben bé com la vida mateixa, ja que malgrat el patiment i la mort que envolta les nostres costes, la vida segueix i no deixem de fer cafè, de cuinar espaguetis, d’anar a treballar… Personalment també veig un paral·lelisme entre en Samuele i la nostra societat. Per la seva banda, el nen té un ull gandul i, per tant, porta un pegat. La nostra societat, que tampoc ha arribat a l’edat adulta, sembla que també tingui un ull gandul que ens impedeix veure la dimensió del problema. Així doncs, el film em sembla una manera intel·ligent i diferent de plantejar el drama diari dels refugiats, els quals són rebuts per persones amb granotes més pròpies de la policia científica i com si fossin alienígenes, i com, a l’altra banda de la història, per als habitants de Lampeduda la vida continua al marge de la tragèdia i la mort que els envolta. Així doncs, si a la pel·lícula inaugural teníem un bri d’esperança i vèiem com la vida dels més pobres pot canviar i millorar d’alguna manera, a Fuego en el mar, no hi ha ni rastre d’aquest pensament positiu, sinó més aviat de drama, desolació i indiferència.

Em sembla que l’organització ha encertat de ple amb els films que es passen al festival pels diferents punts de vista que hi podem trobar i amb la distribució d’aquests, ja que comencem amb un film amb l’art com a element transformador i amb una de les pitjors crisis i tragèdies del nostre segle. Esperem que els dies que vindran el llistó es mantingui a aquest nivell.

Deixa una resposta: