Divendres: aterrar

El sentit de la orientació el tinc a la punta del dit gros del peu i, com que duc sabates, suposo que per això no funciona mai. GPS des de la feina i fins a Sitges en un camí que em portaria a recollir les claus de l’apartament que vam llogar per a l’ocasió. Altre cop GPS i em planto, sorprenentment, al carrer correcte. Trobo aparcament fàcilment i al mateix carrer de l’apartament, la qual cosa és tota una sort, ja que com podeu imaginar, de vegades penso que estic dins la pel·lícula Colega, ¿dónde está mi coche?. “Massa fàcil. Aquí hi ha trampa”, penso; però no, tot va –mai millor dit– sobre rodes.

Sóc la primera. Després arribarien en Jordi i la Irene. Un cop tots hem aterrat i descarregat, ens dirigim al Melià, al “meollo”, per recollir les nostres acreditacions. A continuació, ens disposem a menjar alguna cosa abans de veure La sombra de la ley. Encara no sé com vaig poder  aixecar el cap després de la clatellada que em van fotre per una amanida tabulé, que no era res més que un grapat de cous-cous ressec com la mare que el va parir; unes patates fregides resseques i fredes i una coca-cola. Sort que la pel·lícula de Dani de la Torre és una passada i el disgust em va passar als pocs minuts de començar. Aquell espectacle fotogràfic, aquells moviments de càmera i aquell argument ben ordit en una Barcelona i una època molt ben documentades em va fer oblidar, fins i tot, que en Marc, l’últim ocupant de l’apartament aquella nit, ens esperava fora. Finalment, reunits els 4 Fantàstics (no em feu pensar quin dels quatre em tocaria ser), decidim posar fi al divendres.

Dissabte: esprint en una marató cinèfila

Ens llevem, ens abillem i marxem. Una servidora no és ningú sense un cafè, i els altres tampoc són ningú, perquè sense cafè els puc matar a tots al més pur estil Kill Bill. Com que els altres no volen assumir aquest risc, ens entaulem en una cafeteria i esmorzem com senyors; especialment en Marc, que és d’aquells de fer primer i postres també per esmorzar. Estem a punt i a les 8.15 som al Prado a punt per veure Fleuve noir, un hard-boiled de manual amb un personatge principal d’allò més ben treballat. Comencem bé la jornada i tots esperem que el nivell no decaigui.

Sortim de la sala i encara ens queda una llarga estona fins la propera sessió, de manera que decidim fer una passejada pel passeig marítim, visitar les paradetes de merchandising friki que tant ens agrada i on ho compraríem tot i, finalment, seiem en una terrassa a fer-la petar. En Marc i jo fèiem algun cigarret entre glops de suc de taronja per compensar amb alguna cosa sana la merda que el tabac ens deixa a l’organisme. De cop i volta, ens demanen foc i emmudeixo. El senyor que ens demana foc havia estat professor meu a la universitat i no és que em caigués malament, però les seves classes eren la cosa més estranya del món i parlàvem de tot menys d’allò que sortiria a l’examen. Veig que ell no em reconeix i, alleugerida, faig com si res. Hòstia tu… que petit és el món, oi?

Ens dirigim a la nostra següent cita amb el cine, però aquest cop al Retiro. La nova aventura del detectiu Conan ens hi espera. Van amb retard. Merda. Sortirem justíssims, però per un moment ens n’oblidem i ens submergim en la màgia de tornar a ser petits i de veure com aquell vailet desemmascara els malfactors que han ordit un atac terrorista cibernètic. No serem a temps de veure la propera si no marxem abans del final de la pel·lícula. Entre corredisses pels carrers de Sitges agafem un entrepà per emportar i l’endrapem mentre anem a tota castanya en direcció al Melià. Arribem i la cua és bastant llarga. Som molts els que tenim ganes de veure Summer 84, una pel·lícula que ven només amb el títol, i és que l’aire dels 80 que emana d’una de cada cinc pel·lícules entabana un munt de gent. La pel·lícula no ens desperta ni fred ni calor i vindria a ser uns Goonies que en comptes de buscar un tresor intenten demostrar que un veí del barri és un assassí. S’ha de reconèixer que la pel·lícula no està malament, però vaig tenir la sensació de veure un producte ja molt espremut i un final que no em va acabar de convèncer. Tot i així, comparada amb la caca que vam veure a continuació, Summer 84 encara és prou bona.

Següent pel·lícula: The night comes to us. Que el títol no us enganyi, perquè bé es podria dir Mil maneras de morir. Comencem amb uns militars fotent trets a tort i a dret i uns paios fotent-se d’hòsties. El que passa després és el mateix: hòsties a punta pala. Si em pregunteu per l’argument, us diré que no en té, que només hi ha hòsties; això sí, hòsties de les guapes i sang a “tutiplen”: cops de puny, talls, trets, ganivetades, serres, palanques, pals, cúters… qualsevol cosa que pugueu imaginar. Una caca d’argument però molt vistosa i elaborada que, com no, va agradar als nostres machotes de L’escriba. En Marc i en Jordi, encantats de la vida, i la Irene i jo no fèiem més que rondinar per haver perdut dues hores de la nostra vida veient sang i testosterona en efervescència. Tot i així, una pel·li amb ADN Sitges que va fer les delícies dels més “sitgeros”.

Acabem el dia amb un soparet d’allò més entretingut i, per fi, entaulats i tranquils després de l’esprint de la tarda, posem fi a aquella jornada marcada per anar a toc de pito. El sopar va venir amanit de tot de culs que, de cara al passeig, gaudien de la zombi walk. De rebot, un zombi anònim va atacar en Marc, el qual estic segura es va aguantar les ganes de fotre-li un cop de puny com si es trobés a Bienvenidos a Zombieland. Finalment una guitarra i quatre “compadres” ens amenitzen les postres amb unes rumbes. Acabem un dia cansat i ens preparem per la jornada de diumenge.

Diumenge: animació

Ens quedem soles. En Jordi i en Marc ja no hi són i tenim el festival per a nosaltres soletes. Com bones minyones, la Irene i jo ens llevem d’hora i anem a la primera sessió del Prado. Toca American Animals. Mare meva… Quin peliculot, per favor! Mantenir-nos despertes i atentes no era una tasca fàcil i la pel·lícula va aconseguir, fins i tot, que ens mengéssim les ungles. Resulta que, a mode de documental, se’ns narra com uns joves preparen el robatori d’uns llibres molt valuosos a la universitat on estudien. Bestial, autèntica, creïble…

Tornem a córrer. Ara cap al Melià per veure Maquia. Arribar al nivell d’excitació que ens va provocar el visionat d’American Animals va ser impossible d’assolir al film de Mari Okada, una de les guionistes d’anime més importants del Japó. La pel·lícula, que narra com la Maquia, una noia que no envelleix al mateix ritme que els humans, decideix fer-se càrrec d’un bebè humà, es fa massa llarga. Tot i així, el nivell d’emotivitat, la qualitat de l’animació i la originalitat també ens mantenen atentes i amb la llagrimeta a punt de sortir. Em queda una peli: Mirai.

Tothom em va parlar de Mirai, i és que també es va poder veure al Festival de San Sebastián. Sembla, però, que tothom va fer el mateix pensament que jo, de manera que no hi havia lloc a la sala. Hòstia puta. La que em feia més gràcia… Per sort, per aquelles coses de la vida, vaig aconseguir una entrada per veure-la. Com comprendreu, no us revelaré el meu secret. I no penseu en marranades, que no va per aquí la cosa. Marranotes! La veritat és que el film s’ho val. És una pel·lícula preciosa en què un nen es fa gran davant l’arribada de la seva germaneta petita. Quan va acabar la pel·lícula, vaig pensar que el cap de setmana no podia acabar millor. Bé, sí. De fet va acabar millor, perquè per tornar vaig tenir un copilot d’alçada. L’Àlex, un vailet de 8 anys que porta el cinema en vena, em va fer companyia fins a la comarca i em va fer un rànquing de les pel·lícules que més li havien agradat. També vam estar parlant sobre la diferència entre un zombi i un mort vivent, i al final vam arribar a la conclusió que el tema donaria per una tesi doctoral i que encara ens quedaven moltes pel·lis de zombis per veure.

Y colorín colorado, el fin de semana en Sitges se ha acabado.

AnteriorCrítica de “Fleuve Noir”
Següent‘Summer of 84’, la mateixa història de sempre
Avatar photo
Soc filòloga clàssica i amant de tot allò que tingui a veure amb grecs i romans. Lletraferida de cap a peus que té com a ofici l'ensenyament i a més la correcció, la maquetació i l'edició de textos. Em passo el dia envoltada de textos, llibres i ordinadors. Amant de les fotos, els viatges i les històries.