Crònica dels premis Goya

Com bé diu aquella frase que cada 22 de desembre repeteixen els mitjans de comunicació, després del sorteig del “Gordo de Navidad”: “Este año ha caído muy repartido”. I és que, enguany, l’Acadèmia del Cinema Espanyol ha procurat tenir una mica content a tothom i, de fet, ho han aconseguit satisfactòriament. El monstre de Bayona, l’òpera prima de Raúl Arévalo i Emma Suárez han estat els grans triomfadors d’una nit, que any rere any, s’esforça més per realitzar una gala avorrida, pedant i, per no perdre el costum, massa llarga.

Com va dir Dani Rovira en el seu monòleg inicial: no n’hi ha dos sense tres, i les trilogies molen. Així, es donava el tret de sortida a la trenta-unena gala dels premis Goya, i tercera gala per un presentador que tornava al capdavant d’una cerimònia que, definitivament, no està feta per a ell. Tot i el bon començament, només van haver de passar dos minuts i mig perquè el presentador comences a enllaçar, un rere l’altre, acudits fàcils, deslluint totalment el bon inici del que havia fet gala. Dani Rovira no és sarcàstic, no és afilat, aquest no és el seu estil, tots ho sabem, i si bé aquest tipus d’humor funciona a la perfecció dins el marc del “Club de la comèdia”, no té espai en una gala que, suposadament, és vol desmarcar de la ironia més vulgar.

Durant les dues hores i mitja que va durar l’entrega de premis hi va haver moments per tot i, evidentment no tots negatius (no sigueu malpensats).

El Goya a la millor cançó original va ser per Sílvia Perez Cruz pel tema Ai ,Ai, Ai de la pel·lícula Cerca de tu casa. Als agraïments, la cantautora va decidir cantar una estrofa d’una altra de les cançons del film, No hay tanto pan, en homenatge als desnonats; sens dubte el moment més emotiu de la gala. Qui també va arrencar alguna que altra llàgrima als assistents va ser la gran Ana Belén, que va rebre el Goya d’honor i que ens va  donar una lliçó d’elegància i força, amb un  discurs d’agraïment que va posar èmfasi en la falta de papers per les dones al món del cinema i en la ignorància del govern per la cultura del seu  país.

Efectivament, hi va haver més moments grisos que no pas clarianes al cel i, sinó, que li preguntin a Ken Loach, director de Yo, Daniel Blake, nominada  a millor pel·lícula Europea, que encara està intentant desxifrar que va intentar dir-li Dani Rovira en un moment de la gala.

Com deia a la introducció, els premis van acontentar a tothom, bé, potser a tothom no, ja que una de les preferides, El hombre de las mil caras,  es va quedar només amb dos guardons dels onze a que optava. Un, pel millor guió adaptat i, un altre, al millor actor revelació per Carlos Santos  i el seu paper de Luís Roldán. Menys sort va córrer el film de Rodrigo Sorogoyen Que Dios nos perdone que es va haver de conformar amb un sol Goya al millor actor per Roberto Álamo. Un Monstruo viene a verme va ser la gran guanyadora amb nou premis Goya, entre ells el de millor director per J.A. Bayona, però, no m’equivocaria si dic que la guanyadora moral de la nit va ser per Tarde para la ira, la òpera prima de Raúl Arévalo, que es va fer amb el Goya a millor pel·lícula,, potser massa premi, tenint en comte que davant seu tenia una joia com El hombre de las mil caras. Goya al millor director novell, al millor secundari i al millor guió adaptat completarien la llista de guardons que el film de Raúl Arévalo es va endur durant la nit, un director que ha entrat amb força i que amb tota probabilitat en sentirem a parlar.

Emma Suárez també donaria la campanada de la nit enduent-se el Goya a millor actriu i millor actriu secundaria per Julieta i La propera pell, respectivament. Destacar també a Anna Castillo pel seu paper a El Olivo que es va veure recompensat amb un Goya a millor actriu revelació. El curtmetratge de Juanjo Giménez també va fer bons els pronòstics i es va endur el bust per TimeCode, que s’encamina amb força cap al dia vint-i-sis, a Los Angeles.

La trenta-unena edició dels premis Goya no passarà a la història, això és evident, de fet, cap gala no hauria de passar a la història. Estic a favor dels premis al món del cinema i a molts altres àmbits, ja que crec que si s’utilitzen correctament són un bon incentiu al treball i a la superació, però crec que tan sols haurien de ser uns premis i no un aparador per les reivindicacions, el lluïment personal i les extravagàncies. Això sí, ja que des de fa molts anys ens hem dedicat i hem acceptat aquest tipus de cerimònies, si us plau, fem les coses  bé.

I una cosa més, guionistes i membres de “l’Academia de las Artes y las Ciéncias Cinematográficas de España”, repitan conmigo: – La-Pro-pe-ra Pell.