La crònica dels Oscars

1615

Errors amb els sobres, morts que estan molt vius i Donuts que cauen del sostre. No, no és cap espectacle de varietats ni cap broma macabra. I és que tot això i moltes més sorpreses van tenir lloc a la 89a Edició dels Premis de l’Acadèmia nord-americana de Cinema que es van celebrar el passat 26 de febrer al Dolby Theater de Los Angeles. El més curiós del cas, és que segurament estem parlant de la millor gala dels últims anys, i si bé es cert que també va ser una de les més llargues, val a dir que en cap moment es va arribar a fer pesada com en el cas de les darreres edicions.

La nit començava amb la tradicional “red carpet” i la desfilada del bo i millor del panorama hollywoodià. Vestits per tots els gustos i fins i tot alguns amb gustos molt i molt peculiars, i sinó pregunteu-li a la meva companya de redacció que aquests temes li agraden d’allò més i així ho demostra en aquest article a El Cinèfil. Després del tradicional passeig de càmeres i fotografies, arribava l’hora d’engegar la maquinària. Aquest any l’honor d’obrir la llauna dels Oscars va recaure a Justin Timberlake que amb la seva cançó Can’t stop the feeling, nominada a millor cançó per Trolls, va fer aixecar de les cadires els assistents i va omplir de bon rotllo un recinte entregat als passos de l’ex membre d’N SYNC. Tot seguit el gran Jimmy Kimmel agafava el relleu i ja no el deixava fins al final. La nit començava amb bon peu i apuntava maneres, de fet l’encert  que el número musical l’interpretés un cantant, i el presentador tan sols es dediqués a presentar, fet que no passava en altres gales on el conductor de la nit, sovint s’ha de transformar en cantant i ballarí per moments, propiciava bons auguris per la nit.

Jimmy Kimmel va fer gala del seu humor més afilat i enverinat en el monòleg d’obertura. Donald Trump, el seu arxi-enemic Matt Damon i Meryl Streep van ser les dianes dels primers dards de la nit, sempre amb l’elegància i la serenor marca de la casa de Jimmy, que està més que habituat a tractar amb cada una de les estrelles de Hollywood, ja que solen ser uns habituals en el seu show Jimmi Kimmel live. Fins i tot cap al final de la nit va portar a l’escenari una de les seves seccions habituals del programa on les estrelles llegeixen en directe tweets ofensius contra ells mateixos.

Kimmel sap el que es fa i té recursos. Com normalment dic, és un “tio” amb classe, i és que sabia perfectament que Trump i la política nordamericana no podien centrar la totalitat de les seves bromes, i que tot i ser un magnífic aparador per clavar punyalades a la presidència, polititzar una gala d’aquestes dimensions pot ser una arma de doble fulla. Per aquest motiu, es va dosificar de forma magistral i en la seva totalitat va acabar sent un espectacle on es va parlar i es van fer moltes bromes sobre cinema, que en definitiva, d’això és del que es tracta, de parlar i divertir-se amb les pel·lícules com a protagonistes.

Vídeos recordant belles glòries del passat, aparicions estel·lars, actuacions musicals en la justa mesura i moltes sorpreses, com la del grup de turistes que sense esperar-ho, o això ens van voler fer creure sempre amb bona voluntat, inesperadament van acabar desfilant per les butaques mentre es feien selfies i fotos amb les grans estrelles assegudes a primera fila. Fins i tot hi va haver temps per fer un petit mossec quan de sobte van caure regalèssies i més tard Donuts del sostre del teatre, fet que va venir molt bé als assistents, ja que la gala s’estava allargant i calia recuperar forces, i sinó pregunteu-li a Octavia Spencer.

Però no tot van ser flors i violes. Hi va haver dos moments, sobretot l’últim de la gala, que passaran als anals de la història del cinema. El primer, quan durant els minuts de l’In Memorian, presentat per Jennifer Aniston, que va tenir un sentit record pel recent difunt Bill Paxton mort un dia abans de la gala i acompanyada de la veu de la cantant i pianista Sara Bareilles, se’ls hi va colar la imatge del rostre de Jan Chapman, quan el que havia de sortir era el de Janet Patterson, dissenyadora de vestuari morta l’octubre del 2016. Jan Chapman és una productora que pel que sabem està viva i ben viva.

El segon moment, i del qual tothom parla, és l’error estrepitós que hi va haver en el moment de lliurar l’Oscar a la millor pel·lícula. Warren Beaty i Faye Dunaway, parella protagonista del film Bonnie and Clyde que enguany compleix 50 anys, van ser els encarregats de llegir el contingut del sobre. En treure la tarja on hi havia el nom del guanyador, Warren Beaty ja va detectar que hi havia algun problema i elegantment va passar el mort a la seva companya per tal que fos ella qui finalment pronunciés el nom de la pel·lícula guanyadora. I així ho va fer,  Faye Dunaway va anunciar La La Land com a flamant guanyadora de l’Oscar sota l’aplaudiment d’un teatre entregat. Però després dels agraïments d’un dels membres de l’equip de La La Land, els organitzadors van haver de sortir en escena, perquè hi havia hagut una equivocació amb la pel·lícula guanyadora. El fim de Barry Jenkins Moonlight era la verdadera triomfadora sota la mirada d’estupefacció de tot el teatre que no s’acabava de creure el que estava passant. No crec que sapiguem mai què és el que va passar realment amb el sobre a la millor pel·lícula, però sí que sabem que aquest fet serà difícil d’oblidar i amb tota probabilitat serà el focus de totes les bromes durant les pròximes setmanes, i gairebé podria assegurar que, també, en la pròxima edició dels Oscars.

Però ara centrem-nos amb els premis. La 89a edició dels Oscars serà recordada per la falta de sorpreses, ja que tots els guardons van resultar força previsibles i com venien apuntant les travesses. Potser ho podríem resumir amb dos titulars. L’un és que els negres van tenir un merescut reconeixement emportant-se l’estatueta a millor actriu secundaria per Viola Davis a Fences i actor secundari per Mahershala Ali a Moonlight, que bordant dues brillants interpretacions, i millor guió adaptat i millor pel·lícula per a Moonlight. El documental O.J: Made in America del director Ezra Edelman, es va fer també amb l’estatueta a millor documental. No sabem si l’Acadèmia ha volgut compensar d’alguna manera la comunitat afroamericana per les crítiques de la passada edició on se’ls va acusar de racisme. El fet és que cadascun d’aquests premis són més que merescuts i no donen peu a gaire debat.

L’altre titular és La La Land, que potser no va ser la flamant guanyadora, però sí la que es va endur més premis . En total en van ser sis: millor cançó, banda sonora, direcció de fotografia, disseny de producció, director pel jovenet Damien Challeze i millor actriu per Emma Stone, que d’aquesta manera completava el trio de premis juntament amb el Globus d’or i el Bafta. L’Oscar a millor actor va recaure a Cassey Affleck pel seu paper a Manchester by the sea, pel·lícula que va rebre també el premi a millor guió original. Hacksaw Ridge i Arrival no van marxar amb les mans buides ja que la primera va ser la guanyadora de l’Oscar a millor edició i a la millor mescla de so i la segona a la millor edició de so. Poc premi pel film de Dennis Villenueve , que aspirava a ser una de les sorpreses de l’any.

Hell or High Water, Figuras Ocultas i Lion van ser les grans damnificades  i van marxar cap a casa sense cap estatueta. Tampoc va ser la nit de Juanjo Giménez, que tot i les bones perspectives i després de recollir la Palma d’or, el Goya i el Gaudí, el seu curt Timecode es quedava sense el preuat guardó daurat. L’hongarès Kristof Deák va ser el guanyador en la categoria de millor curtmetratge de ficció amb Sing.

Com podeu veure no hi va haver grans oblidats, tot ha seguit una línia força previsible des que fa aproximadament un mes es van fer públiques les llistes de nominats. Bé, potser un gran oblidat o més ben dit oblidada sí que hi ha hagut, i és que el fet que l’actuació d’Amy Adams a Arrival no estigués ni nominada, és un error estrepitós del qual els membres de l’Acadèmia se n’haurien d’avergonyir. Però en fi, això ja són figues d’un altre paner i tots sabem com funciona això dels Oscar.

Aquesta 89a edició no deixarà indiferent a ningú, hem tingut de tot i per a tothom. Tot i els errors i les castanyes que li caurà a la gala els pròxims dies, crec sincerament que aquesta última és una de les millors edicions que hem tingut, i d’això en té molta culpa Jimmy Kimmel. D’aquí uns dies o setmanes els errors passaran a un segon pla i tot s’oblidarà, al menys, fins l’any vinent, on de nou l’equip de l’Escriba estarem pendents de la pantalla amb els ulls injectats i sobredosis de cafeïna per tal d’informar-vos de tot el que passi a la pròxima edició dels Oscar.

Llista completa de guanyadors dels premis Oscars 2017

 

Millor pel·lícula: Moonlight’, de Barry Jenkins

Millor director: Damien Chazelle, per ‘La La Land’

Millor actor: Casey Affleck, per ‘Manchester desde el mar’

Millor actriu: Emma Stone, per ‘La La Land’

Millor actor secundari: Mahershala Ali, per ‘Moonlight’

Millor actriu secundària: Viola Davis, per ‘Fences’

Millor guió original: ‘Manchester desde el mar’

Millor guió adaptat: ‘Moonlight’

Millor documental: ‘O.J.: Made in America’

Millor film de parla no anglesa: ‘The salesman’

Millor pel·lícula d’animació: ‘Zootròpolis’

Millor muntatge: ‘Hasta el último hombre’

Millor cançó original: ‘City Of Stars’, ‘La La Land’

Millor banda sonora: ‘La La Land’

Millor vestuari: ‘Animales fantásticos y dónde encontrarlos’

Millors efectes visuals: ‘The Jungle Book’

Millor direcció artística: ‘La La Land’

Millor direcció de fotografia: ‘La La Land’

Millor maquillatge i perruqueria: ‘Suicide Squad’

Millor muntatge de so: ‘La llegada’

Millor mescla de so: ‘Hasta el último hombre’

Millor curtmetratge: ‘Sing’

Millor curt documental: ‘The White Helmets’

Millor curt d’animació: ‘Piper’

AnteriorCineclub Vic
SegüentAquest divendres al cinema…
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.