Emprenem la recta final a la cobertura de l’edició de 2018 de l’In-Edit Festival on ens endinsarem en els 4 darrers films que vam poder veure els últims dies de certamen, després del vertiginós ritme dels primers dies on vam veure’n 7, 3 dels quals en un sol dia (coses que tenim els cinèfils, o si més no jo en particular).
Sens dubte aquell 1 de novembre va erigir-se en el dia en homenatge a la música ballable i propera amb dos documentals molt diferents i de dues èpoques disjuntes, però on tot va quedar meravellosament entrellaçat per un warm-up musical a la mateixa Sala 5 dels Cinemes Aribau a càrrec de Mr. Majestyk i on van sonar Michael Jackson, Pink Floyd o George Michael, el qual instants després tindria el seu protagonisme a la pantalla. Però anem per parts, perquè primer va ser el moment de Studio 54, un documental narrat en gran part per Ian Schrager, l’únic dels co-propietaris del temple de l’hedonisme i la llibertat al Manhattan que queda amb vida. Amb entrevistes al personal de l’època i unes imatges d’arxiu que són un veritable espectacle de celebrities, el documental mostra pletòric una primera part d’èxits que serveix d’autohomenatge per després relatar la caiguda de l’imperi, en un valent exercici d’Schrager on, si bé no s’acaba de mullar en temes de drogues i evasió fiscal, tampoc els defuig, cosa que l’honora. Un brutal documental on es relata el testimoni gràfic dels brutals 5 anys de vida d’un local que va alçar-se tan ràpid com va caure, però que va servir perquè la societat cosmopolita de la NY dels anys 70 se sentís alliberada en un lloc sense codis, on gent famosa i gent normal cohabitava; i on drogues, la perseguida homosexualitat, el travestisme i fins i tot la música disco (considerada “de negres”) la ballessés gent de totes les ètnies.
I tot seguit, amb el temps just de poder acostar-me a un bar proper i fer un mos, tornava a la Sala 5 amb “Billy Jean” a mode de banda sonora mentre intentava trobar una butaca lliure, per uns minuts després, la platea arranqués en aplaudiments les primeres imatges de Freedom!, el documental narrat i codirigit per George Michael que li va servir literalment de testament vital i artístic, ja que va morir poc després d’acabar-lo. Interessantíssim film on Michael se’ns buida amb l’ajut del testimoni de celebrities i companys del món de la música (atenció a les aparicions de Ricky Gervais, Stevie Wonder i, sobretot, Liam Gallagher; impagables), que comença amb els seus inicis a Wham! i voler-se menjar al món fins al seu èxit en solitari, en el qual es va enfrontar jurídicament al gegant discogràfic Sony Music pel seu contracte, després d’enfrontar-se també a les acusacions per “apropiar-se de música negra” com l’R&B o el Soul. Sense oblidar una part molt amagada dins seu, on se’ns descobreix una història d’amor i tragèdia que posa la pell de gallina i que enllaça amb el seu Somebody To Love al concert homenatge per la mort de Freddy Mercury. Una pel·lícula atrevida i francament completa, en la que lluny de fer-se un autohomenatge sembla que George Michael hagi volgut fer teràpia amb l’espectador (una mica com Rubén Blades fa amb el seu documental, vist el tercer dia de festival). Com a curiositat, notar que el documental està distribuit per Sony Music…
Un dia sensacional amb dos bons documentals, i que enllacen amb el darrer dia de l’In-Edit, el diumenge 4 de novembre, on vaig veure els meus dos darrers films. El primer d’ells, el que es va projectar a la sessió de clausura (a la qual no podia assistir) i que ret homenatge a un dels artistes més nostrats i famosos al món sencer, inventor d’un estil musical que va convertir la clausura dels JJOO de Barcelona 92 en una festa: Yo soy la Rumba és un retrat molt proper i alhora tot un homenatge a Peret, en què família i amics juntament amb un molt bons vídeos d’arxiu ens parlen i ens acosten a l’artista del Raval. Des dels seus inicis a les seves gires per tot el món, passant per dos moments clau com a artista que van suposar la base del seu estil tant musical com artístic i en què s’explica com va evolucionar la Rumba Flamenca a partir dels mambos de Pérez Prado i de (atenció) Elvis Presley per crear la coneguda com a Rumba Catalana. Un documental íntim que circula per converses de bar i dinars familiars com si l’espectador fos un més d’una acollidora familia gitana del Raval, i on se’ns descobreix també un Peret molt personal, molt de la seva família. Molt tendre, i molt d’aquí. Sens dubte, un gran film de cloenda pel festival.
I per acabar, un experiment sociològic que necessitava veure des que vaig conèixer-lo i que es va acabar convertint en l’últim film a visionar. Què tenen en comú One Direction, Backstreet Boys, Take That i The Beatles? Dues coses: una és que són boy-bands, i l’altra és que, tot i ser bandes de generacions molt diferents, totes han tingut legions de fangirls. I d’això va precisament I Used To Be Normal: del fenomen fangirl a partir de 4 noies d’entre 16 i 64 anys; 4 fans de diferents edats i que han estat (i són avui dia encara) fans de les seves bandes predilectes. Sense estar exempta d’un humor molt blanc i de certa vergonya aliena, però tampoc d’autocrítica i una sinceritat pertorbadora (sense anar més lluny, el títol del documental és una frase textual d’una de les 4 noies), a mida que avança el documental la catarsi de bogeria deixa pas a la colpidora intimitat de les 4 noies on se’ns revel·la que aquells nois les van ajudar, indirectament, a superar moments vitals molt importants (on intervenen factors culturals, socials i fins i tot d’identitat sexual). Un documental molt difícil de plantejar i sobretot de muntar, que aconsegueix amb un perfecte equilibri entre solemnitat i humor una tendresa totalment inesperada. Sense por a equivocar-me, si fés un Top3 d’aquest festival I Used To Be Normal hi seria.
I amb aquesta fabulosa catarsi fan (aquell encantador moment en què una voluntària s’acomiada de tu cantant i ballant la tornada de “I Want It That Way” dels Backstreet Boys), m’acomiadava d’un festival que m’havia convertit en fanboy feia dies. Fanboy de la seva proposta original, absorvent i alhora interessant que captiva instantàniament i que ofereix un món als melòmans com jo que no ens l’acabaríem. El 2019, més In-Edit!
