Seguim amb la cobertura de l’In-Edit Festival d’aquest 2018 allà on ho vam deixar, després del 3er dia de festival i 4 documentals vistos. Curiosament avui només cobrirem el 4rt dia, el diumenge 28 d’octubre, però és que aquella tarda vaig entrar en “mode” festival i vaig veure 3 documentals consecutius, tres visions de tres artistes totalment oposats entre ells (i costa fer-ho, sent 3 oposats dos a dos).
Vam començar amb Itzhak, el documental sobre la vida d’un dels millors violinistes vius més importants que hi ha, famós dins del món de la música de cinema per enregistrar com a solista, entre altres, la banda sonora de Schindler’s List: Itzhak Perlman, nascut al Tel-Aviv premi al naixement d’Israel. Sempre m’ha semblat (opinió personal) exquisit aquell tema principal de John Williams tan immens que representa la veu dels jueus davant l’holocaust nazi, interpretat per un dels més importants violinistes del món, israelià i jueu. I no és casualitat que el documental es digui com ell, però només de nom: és un retrat molt intimista, molt de l’Itzhak persona més que de l’Itzhak violinista on ell mateix ens parlarà de la seva infantesa (quan va contraure la fatal poleomelitis als 4 anys i que l’ha tingut gairebé tota la vida en cadira de rodes), de la seva manera d’entendre la música i el talent musical, així com del seu violí, el considerat millor violí de la història, un Stradivarius datat de 1714 únic al món. I el sentirem enregistrant música, fent una masterclass, i com no, tocant el tema de Schindler’s List. Un emocionant i proper documental que personalment esperava amb moltes ganes, i que em va aportar tot el que esperava i més.
Seguidament, vam canviar de terç completament i ens en vam anar a un documental tan estrany com el personatge que intentava presentar: Future Language, the Dimensions of Von LMO, és l’intent de retrat de Von LMO, un excèntric personatge proper a la bogeria controlada, que va ser tot una icona americana underground de finals de los 70. Es presenta a sí mateix com un alienígena del planeta Strazar (al què hi va de tant en tant) capaç de viure en 10 dimensions a l’hora, així com vident, semidéu, vident i rocker. El problema principal de fer un documental sobre la fascinació de la pròpia directora, Lori Felker, per un personatge tan estrambòtic com Von LMO (pronunciat “VON ELMO”) és que apart de donar-nos a conèixer la seva especial música, mescla de space rock, punk, jazz, i tints de hard rock, el material resultant (després de 8 anys reals de filmació) és tan estrany que no pots plantejar res. La pròpia Lori, que acaba sent la co-protagonista del film, admet enmig del metratge que no sap com acabar el documental. No vull dir que no acabem coneixent a Von LMO, la veritat és que acabarem tenint una imatge prou coherent del què ens vol dir, però el guió del documental és inexistent, fets i discursos sense massa cohesió. Però clar, és lògic, no es pot seguir la vida d’un alienígena multidimensional i pretendre que quedi una cosa normal…
I després d’aquesta psicodèlia que venia després de sentir l’elegància del violí d’Itzhak Perlman, quedava un altre dels documentals que més ganes tenia de veure i que acabaria resultant el meu preferit de tots els vistos: Shut Up and Play the Piano, el documental que gira al voltant de la figura gairebé irreal de Chilly Gonzales. I dic gairebé irreal perquè és el primer cop que em passa això amb un documental: un mockumentary pot ser molt real, però que un documental sembli fals és molt (molt!) remarcable. El seu nom real és Jason Beck, és germà del compositor de bandes sonores Christophe Beck (Frozen, Ant-Man and the Wasp), i els dos es van separar artísticament, segons en Jason, perquè son germà és de música més formal i ell és “de compromís”, i no li agrada que el lliguin musicalment. I veient el que fa, s’entén: als anys 70 va anar a Alemanya per endinsar-se a l’escena underground amb una barreja d’electrònica i rap, fins que en començar el segle XXI adopta el nom artístic de Chilly Gonzales i la seva obra musical dona un gir brutal (igual que el documental, que està per la meitat): a partir d’aquell moment abandona l’underground i es dedica a fer concerts i àlbums amb obres seves per piano neoclàssic i jazzístic d’una qualitat sublim, alhora que flirteja amb el hip-hop. Amb una personalitat imprevisible i una forma d’entendre la vida i la música sorprenent, seria l’híbrid perfecte entre la bogeria de Von LMO i el talent artístic d’Itzhak Perlman. El tancament perfecte del cercle dels tres documentals de diumenge 28 d’octubre. I un documental que t’atrapa, i a poc que et consideris melòman, les teves oïdes quedaran encisades per Jason Beck. O Chilly Gonzales.
Amb la tercera i darrera part d’aquesta crònica abarcaré els quatre documentals restants que vaig veure durant la setmana que quedava de festival. Sí, sé que és un pèl estrany veure 7 documentals en 4 dies i després només 4 documentals en els 7 dies restants, però la meva agenda va com va… i ha quedat cap-i-cua, que vulguis que no queda poètic.
