El passat mes de setembre vaig realitzar un viatge breu en durada però en llarg en distància. Aquest fet m’ha portat a agafar un vol dels llargs tant d’anada com -no ho endevinaríeu mai- de tornada. D’acord amb el títol, aquest escrit pretén presentar aquests dos vols des d’un punt de vista cinèfil o cinematogràfic. Personalment sóc dels que davant un vol de 8, 10, 12… hores m’emociono fent càlculs de quants films podré veure i m’entretinc planificant la manera de combinar pel·lícules i sèries perquè no em quedin minuts de vol desaprofitats ni em trobi a mitja projecció al moment d’aterrar.
En pujar a l’avió sempre és el mateix procés: assegut esperant descobrir qui s’asseurà al seient del costat. Les expectatives són altes, hi ha el desig que em toqui una noia rossa d’accent francès amb qui connectar de seguida i decidim passar el dia junts a la ciutat on fem l’escala tot parlant de temes transcendentals i banals alhora. Però Antes del amanacer (Before sunrise, 1995) començava en un tren i a un servidor no li queda més remei que conformar-se amb no tenir un Tyler Durden de veí que m’arrossegui a formar a part d’un “club de lluita” del que 
no podria escriure ja que la norma número 1 (i les que segueixen) deixa molt clar que mai es parla del club.
Ja amb el vol en marxa m’aixeco i dono una volta ràpida per comprovar que no hi ha cap passatger amb cara de Leslie Nielsen o la de Jack Lemon, Olivia de Havilland, o George Kennedy, i això em fa creure que ni “aterrarem com podrem” ni a acabarem a submergits a l’Aeroport ‘77 (Airport ‘77, 1977). Si viatgés en tren o barco aniria de seguida a la cuina per comprovar si el cuiner porta “cueta” i fa cara de pal. Però no és el cas i, per tant, el temor a una Alerta màxima (Under siege, 1992) no es dissipa del tot. Si fos un noi despert i previngut ja hauria fet la comprovació de viatgers a la porta d’embarcament com si d’un Jason Bourne es tractés, observant a tothom i analitzant sortides i entrades. Però tampoc és el cas. Com malauradament tampoc tinc la vista que té George Clooney per agilitzar el ritual d’embarcament, si bé d’això me n’excuso pel fet de no haver tingut mai un Amor sin escalas (Up in the air, 2010) que em faci passar la major part del temps a les altures.
Acabat el tomb -tot i haver-hi més d’un centenar de seients sempre comprovo el número 8, prefereixo posar cara al vuitè passatger- ja tinc decidit per quina pel·lícula començaré: Danny Collins (2015). Em trobo amb un film agradable, Al Pacino fent una interpretació a l’altura de les seva persona per primera vegada en uns quants anys (potser des de Insomnia el 2002) i secundat per uns sempre meravellosos Annete Bening i Crisopher Plummer. Després començo a mirar Tomorrowland (2015), de fet Disney’s Tomorrowland. Avorridíssima, i als 15 minuts la canvio per L’Ovella Shaun, la pel·lícula (2015). Ni la presència de George Clooney ni la de Hugh Laurie ajuden a salvar aquest film insípid. Després em miro The gunman (2015) un film correcte per passar l’estona però que no és més que un vehicle perquè Sean Penn pugui mostrar al públic que té un físic envejable i és capaç de repartir llenya, saltar i córrer als 55 anys com si en tingués 30. Completa la meva sessió cinematogràfica el revisionat de Casino Royale (2006) -anar fent boca per l’esperada Spectre-. Per acabar el vol enllaço un capítol de Big Bang Theory amb un de Padre de família.
Un cop a terra i durant els 5 dies comptats abans d’agafar el vol de tornada vaig procurar fer els deures -cinematogràfics- de supervivència aèria. Vaig mirar Sin escalas (Non-stop, 2014) per afrontar imprevistos durant el vol i vaig repassar Viven (Alive, 1993) i el Vol del Fènix (Flight of the Phoenix), la del 1965 no la del 
2004 -per suposat-, s’ha d’estar preparat per neu i calor.
El vol de tornada va encara millor que el d’anada. L’avió de Lufthansa disposa de tecnologia més nova i millor qualitat de pantalles que el de Swiss Airlines de l’anada. Em deixa indiferent Aloha (2015) tot i tenir Bradley Cooper, Emma Stone, Rachel McAdams, Bill Murray i Alec Baldwin entre el repertori. Trobo interessant Son of a gun (2014), amb Ewan McGregor. Em sorprenc amb l’agradable Chef (2014), escrita, dirigida i protagonitzada per Jon Favreau i acompanyat per Scarlett Johansson, Dustin Hoffman, Sofia Vergara i Robert Downey Jr. Una petita història a descobrir. I em diverteixo amb les emocionants Aventures de Tintín (The adventures of Tintin, 2011). En una pausa entre pel·lícula i pel·lícula m’aixeco a estirar les cames i xafardejar què està mirant la gent a les seves pantalles. La nova Mad Max (2015) és clarament la predominant, després hi ha força gent mirant La ventafocs (Cinderella, 2015) o -per sorpresa meva- el Robin Hood de Russell Crowe i Ridley Scott (Robin Hood, 2010). Com al vol d’anada, acabo el trajecte mirant un capítol d’una sèrie: Tothom estima en Raymond (Everybody loves Raymond), una joia de sèrie, divertidíssima, que TV3 va emetre durant un temps als migdies i
que no em cansaré de reivindicar.
Com deia al principi de l’article, els vols llargs m’agraden. Les comoditats i privilegis d’avui dia a l’aerolínia més
atrotinada em desperten l’admiració dels pioners i la seva valentia. És impossible imaginar-se les condicions en què va volar Lindberg-James Stewart en el primer vol transatlàntic en solitari encara que a L’heroi solitari (The spirit of St. Louis, 1957) ens en puguem fer una idea. No obstant, al cel no hi ha el marge de maniobra ni de reacció que tenim a terra ferma i, malgrat tractar-se d’un dels mitjans de transport més segurs segons les estadístiques, volar sempre em retorna els peus a terra recordant-me que el terrestre és el meu medi. Referenciant l’emotiu clàssic de Howard Hawks del 1939… al capdevall “només els àngels tenen ales”.