A vegades el cervell et juga males passades i et fa fer coses que no saps per què les has fet. Passa, ha passat i seguirà passant. El simple fet d’obrir la nevera per agafar alguna cosa i no saber què hi anaves a buscar n’és un exemple. Però la sèrie The Sinner, basat en el llibre homònim de l’escriptora Petra Hammesfahr, ho ha portat molt més enllà. Una mare d’una família de classe treballadora, amb una vida aparentment normal i tranquil·la, mata una persona i no sap per què ho ha fet. Evidentment és culpable. Ella mateixa s’hi declara i hi ha tants testimonis com facin falta, entre els quals el seu marit. Ara bé, quan l’inspector Ambrose (Bill Pullman) agafa el cas de la Cora (Jessica Biel), comença a veure que hi ha alguna cosa que va molt més enllà d’un simple assassinat. Alguna cosa no encaixa en els relats de la Cora. Alguna cosa s’amaga darrere aquell impuls que li va canviar la vida.

La sèrie ratlla el thriller psicològic i detectivesc, ja que l’assassinat és només el desencadenant de l’acció de la sèrie. Els 8 episodis de la sèrie estan construïts a base de flashbacks que ens van desvetllant el passat de la protagonista i buscant les raons de les accions que l’han portat a la situació del present. La ficció la va estrenar Netflix i ha estat tota una sorpresa, ja que no només el públic l’ha rebut amb bons ulls sinó que també la crítica. Prova d’això ho són les nominacions que ha rebut als Critics Choice Awards i als Golden Globe.

Si una cosa ha sabut fer bé aquesta ficció és captar l’atenció de molta gent. Veníem de veure sèries com Mindhunter i necessitàvem continuar amb l’estudi i enteniment de conductes criminals i el cas de la Cora semblava perfecta. Un perfil molt humà i innocent que no encaixava en el perfil d’una assassina despietada sense sang freda. Però el crim que va cometre semblava apuntar tot el contrari. De fet, Jessica Biel, gairebé sosté la tensió de la sèrie ella sola, ja que aconsegueix treballar un paper que penetra al cervell de l’espectador i hi sembra el dubte de la culpabilitat. Les faccions facials de l’actriu juntament amb les interpretacions ens permeten entrar en una disjuntiva que crea aquest dubte d’innocència-culpabilitat en tot moment. Pullman és el segon personatge en importància a la sèrie i el que ha d’ajudar a resoldre el trencaclosques. Però és un paper molt més pla que no permet aprofundir gaire en les diferents capes, més enllà de la vida secreta de sadomasoquisme que sembla portar d’amagat.

L’argument, tot i que atraient, s’acaba perdent en si mateix, i tot i que crea el clímax perfecte, el final pot ser un xic decebedor per totes les expectatives que pot crear. No obstant això, és una explicació del tot plausible i sense incoherències. Ara bé, els amants d’aquestes ficcions criminals els agrada que se’ls proporcioni la suficient informació per a poder endevinar alguna premissa o conclusió; és a dir, jugar a els detectius. Pot ser més complex o menys, però es necessiten aspectes que permetin entrar en el joc del gat i la rata. I aquesta ficció no ens ho permet. Sí que crea el suspens necessari, però no ens deixa formar part de la partida, perquè al final se’ns acaba donant tot ja ben cuit.

Ara bé, el fet que no puguem participar de l’acció no impedeix que com a espectadors podem gaudir d’una història de compassió, remordiment, desconcert i culpabilitat. De fet, la línia cronològica d’experiències viscudes per la protagonista ens ofereix un còctel traumàtic digne de ser examinat pels millors experts en conducta criminal posttraumàtica.

Deixa una resposta: