No siguem il·lusos. Quan et poses al capdavant d’una producció amb segell Sta
r Wars, el menor dels teus problemes és si el resultat final acabarà sent una bona o mala pel·lícula; En aquest cas el que compta realment és si complaurà les expectatives dels fans més incondicionals de la saga. Val a dir, que en aquest cas, Rogue One: Una historia de Star Wars, passa amb bona nota cada una de les opcions.
En primer lloc, el que resulta més satisfactori, és que cinc minuts abans d’entrar a la sala de cinema el cor em batejava a mil per hora i, just al comença els primers minuts, la pell de gallina es va apoderar dels meus braços i no precisament pel fred que feia. Tampoc aniria mal encaminat si us dic que en aquella sala érem uns quants als que se’ns van posar els pèls erectes. En segon lloc, la pel·lícula es desmarca suficientment de la saga original, com perquè el nostre cervell pugui inventar un nou imaginari de personatges i gaudir d’una aventura completament nova, això sí, sempre mantenint el lligam inevitable que Rogue One ha de conservar amb aquesta, per tal d’adquirir cert sentit i, perquè no, fer-nos l’espera de l’episodi VIII molt més suportable.
L’Spin off d’Star Wars té tot el que un fan necessita, però, si ens posem a analitzar el film amb més profunditat, no podem obviar certs aspectes, que degut al nostre amor etern a la famosa saga galàctica, mirem amb ulls cecs per tal de no trencar-nos el cor. Felicity Jones i Diego Luna són la parella protagonista de l’aventura, però lluny de convertir-se en un duet de cine al més pur estil Michael Douglas i Kathleen Turner a Tras el corazón verde o Han Solo i la Princesa Leia; el seu feeling es nul i en cap moment acaben d’encaixar l’un amb l’altre. Potser aquest és l’aspecte més negatiu del film, ja que en una pel·lícula d’aventures la relació dels protagonistes és bàsica per tal de que funcioni la història.
Un altre dels aspectes negatius, és la marca Disney que inevitablement respira, i segurament respiraran els nous productes Star Wars. Els més de tres mil millons que la companyia va pagar a Lucas Film pels drets segur que van ser una inversió guanyadora, però, pel que fa a la qualitat dels films, no podem obviar cert toc infantil en ells. La història és correcta i amb un molt bon muntatge, els efectes visuals són impecables i respiren l’esperit dels episodis IV-V-VI que ens deixen un molt bon regust de boca, però pel que fa el guió acabar resultant senzill i a vegades innocent. És troba a faltar certa profunditat i reflexió en els diàlegs, i els matisos filosòfics a que ens tenien acostumats els personatges més savis de la saga original han desaparegut totalment. En aquest sentit és troba a faltar certa crítica i mala llet, però això és Disney, senyores i senyors.
Com he dit, a molts fans els serà fàcil obviar aquests detalls i gaudir plenament de la pel·lícula ja que només escoltant la banda sonora, i veient en pantalla a Darth Vader amb la veu original de James Earl Jones, ja són motius suficients per sortir del cinema ben erecte i, aquest cop, no per culpa de la pell de gallina. Perquè és així senyores i senyors, a pesar de tot, a mi Rogue One em va fer trempar.
