Com a bona republicana que sóc em vaig resistir tant com vaig poder al magnetisme de The Crown, però vaig sucumbir. La bona crítica que va rebre em va fer canviar d’opinió i caure en el parany. I sí, és un parany, perquè ara que he acabat la segona temporada tinc la temptació de fins i tot dir «God save the Queen».

La sèrie de Netflix ha volgut plasmar la vida de la reina d’Anglaterra Elisabeth II, i ho ha fet de tal manera que ens permet recórrer episodis de la història anglesa dels quals ni tant sols en tenia constància. Claire Foy es posa a la pell de la monarca per oferir-nos una interpretació d’Oscar, i no us enganyo. Prova d’això són tots els premis que ha rebut i els que li queden per rebre (Golden Globe, Satellite…). No es queden gens enrere un John Lithgow en el paper de Churchill (només primera temporada) o un Matt Smith en el paper del Duc d’Edimburg, el marit de la reina.

Tot i que per una republicana, capbussar-se en el món de la monarquia on els excessos són un continu no semblava fàcil de bones a primeres de seguida em va acabar atraient. La monarquia esdevé una excusa per explicar els diferents esdeveniments que han succeït a regne Unit i Europa al llarg de la segona meitat de del segle XX.

Peter Morgan, el director de la ficció, ja havia demostrat que era un mestre dels biòpics amb The Queen, Frist/Nixon i Rush. I ara ens presenta aquesta meravella. A més, té un valor afegit, mai en cap moment cau en l’avorriment que ens sembla la monarquia a primera vista, però tampoc cau en complicacions de guió, girs narratius i escenes de suspens. És una sèrie plana i simple amb la capacitat d’atraure al públic.

Cada capítol mostra perfectament la faceta conservadora de la família, el pes de la corona a una edat molt jove, les frustracions del Duc d’Edimburg, les exigències dels lords, les incerteses i dimissió dels primers ministres, i els episodis històrics que han marcat les diferents decisions de la corona i del parlament.

Ara bé, hem de tenir present que va associada a un discurs ultra-conservador típic de la monarquia anglesa. Si bé sembla que de tant en tant hi podem veure alguna crítica, de seguida la situació es recondueix a elevar les lloances de la família. Hi ha algun episodi que més que tractar algun tema històric es tracta algun tema familiar d’alguna manera que pot ratllar la premsa rosa.

AnteriorAquest divendres al cinema…
SegüentDesprendimientos, l’última obra de Christian Lange
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.