La cosa funciona així: si durant els anys 80 i 90 no heu estat vivint en una cova i, en major o menor mesura, algun dia heu encès el televisor, aquesta pel·lícula us ha de provocar una sobredosi de nostàlgia que us ha de fer caure de cul a terra. Sí, ja sé que no tothom té espases làser a casa i que no tothom és tan rematadament freaky com jo, però, tot i així, gaudireu d’una gran pel·lícula.

El Rei Mides de Hollywood ho ha tornat a fer. Amb Ready Player One, Spielberg torna al cinema de ciència-ficció i d’aventures de la vella escola i, al mateix temps, reivindica el que per a ell ha estat sempre el món del cinema, ni més ni menys que un entreteniment en tota regla.

Basada en la novel·la d’Ernest Cline, Ready Player One ens situa en un futur distòpic on l’única manera d’evadir-se de la realitat és entrant a OASIS, un món virtual creat per James Hallyday. Aquest, abans de morir, deixarà tres claus ocultes dins d’aquest món virtual (uns easter eggs, pels més fanàtics del món dels videojocs) que, qui les trobi, passarà a ser l’únic propietari d’OASIS.

Amb Van Halen i el seu himne “Jump”, una heroïna amb samarreta de Joy Division, videojocs, mil referències cinematogràfiques, el Delorean de Marti McFly, el gegant de ferro i una batalla èpica a ritme de Twisted Sister, Spilberg s’ha ficat dins del cervell de tota una generació, l’ha buidat i n’ha fet una pel·lícula. Tot aquest univers pop omple la pantalla a cada imatge i a cada escena on els protagonistes es veuen virtualment immersos. El gran encert d’Spielberg és haver sabut col·locar tot aquest trencaclosques de records, homenatges i emocions, de manera que tot tingui sentit i no acabi en un aquelarre esbojarrat i desordenat de tòpics cinematogràfics.

Ready Player One és amor per la cultura, amor per totes les coses que li agraden a  Spielberg i, sobretot, amor pel cinema, com demostra en els deu minuts d’homenatge que el director dedica a la gran obra mestra The Shining; una petita obra d’art dins d’una obra d’art.

No té massa sentit parlar dels efectes visuals, sempre a un nivell altíssim quan es tracta d’Spielberg, com tampoc analitzar unes correctes interpretacions del jove elenc d’actors, encapçalat per Tye Sheridan (Wade Watts) i Olivia Cooke (Samantha), sempre sota l’atenta supervisió dels més veterans com Ben Mendelsohn, Mark Rylance i Simon Pegg. L’univers que ha creat Spielberg va més enllà d’una simple obre Sci-fi. Tan el món virtual com les escenes purament d’acció, així com explosions i grans batalles, queden renegades a un segon pla a favor de la història i del missatge que podem llegir entre línies. Qui no ha somiat mai en una realitat paral·lela on pugui ser el que realment vol ser? Quants hem desitjat tornar enrere en el temps i poder gaudir d’aquells jocs o aquelles pel·lícules que ens van entusiasmar al seu moment? A OASIS tot és possible i, el que es fa realitat per un grup de joves dins la gran pantalla, s’acaba fent realitat en les nostres ments després d’haver vist la pel·lícula.

Evidentment, no tot és perfecte. El guió no és cap meravella i, com ja he dit, les actuacions no passen de correctes, però, mireu què us dic: -M’importa bastant poc-. Spielberg sempre ha tingut una particular manera d’entendre el cinema i Ready Player One ens evoca de nou a aquell cinema d’aventures que tan enyorem, que tants cops hem trobat a faltar quan sortíem de la sala de cinema i pronunciàvem desolats, una vegada rere l’altra, que ja no es fan pel·lícules d’aventures com abans. Doncs bé, senyores i senyors, això s’ha acabat perquè el gran mestre ha tornat a passar la mà per la cara a tothom i ha obert un nou món per la ciència-ficció i les pel·lícules d’aventures, un món on l’entreteniment i les sensacions passen per sobre de qualsevol guió, qualsevol interpretació o qualsevol missatge profund que cali dins del nostre cervell.

Amb Ready Player One tornarem al passat, ja sigui amb un Delorean o amb el cub Zemeckis, i ens divertirem, riurem i emocionarem com fèiem abans, sense perjudicis, amb la ment en blanc i oberta a qualsevol aventura que ens depari. Aquesta és la veritable màgia de la pel·lícula, tornar-nos a fer sentir com nens.

Comparteix
AnteriorAquest dijous al cinema…
SegüentETC TEATRE. Toc-Toc
Marc Orra Boix
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.

Deixa una resposta: