El primer que et passa pel cap quant surts de la sala de cine després de veure Phantom thread, és que Anderson ha tornat a fer un d’aquells treballs que no és per a tothom. Poques vegades he necessitat tant digerir una pel·lícula com la que ens ocupa, ja que Phantom thread disposa de múltiples capes que has d’anar desgranant mica en mica mentre prens  una certa distància per tal de poder apreciar tot el conjunt de l’obra.

Amb aquesta pel·lícula, el director de Magnolia, Inherent vice o There will be blood, torna al gènere dramàtic pur i dur per cuinar-nos a foc lent la relació entre el dissenyador de moda Reynolds Woodcock (Daniel Day-Lewis) i Alma (Vicky Krieps). Com no podia ser d’una altra manera, la dissecció que fa Anderson dels personatges és d’una exquisitat i una perfecció absolutes des de l’egòlatra, refinat i turmentat Reynolds, que Daniel interpreta de forma magistral, fins a la càlida i innocent Alma, que amaga un rerefons pervers i venjatiu. Per altra banda, no ens podem deixar la figura de la germana de Reynolds, interpretada per una brillant Lesley Manville, que aporta l’equilibri i la serenor que li falta a la vida de Woodcock.

Phantom thread no deixa de ser una història d’amor convulsa a través de la venjança i el dolor. El record gairebé obsessiu de Reynolds per la seva difunta mare, efecte en cada una de les relacions que manté amb les seves amants. La passió  i el romanticisme en  l’inici d’aquestes acaba  desembocant sempre en  passotisme, fredor i una indiferència que no pot evitar.

Un relat que esdevé gris i melancòlic, per acabar de forma subtil i amb un sabor amarg, entenent d’aquesta manera, que només a través del patiment i el dolor el protagonista pot mostrar-se tal i com és en realitat. La relació entre Reynolds i Alma acaba resultant tòxica per a tots dos, però a la vegada completament necessària per què tant un com l’altre busquin en el més profund de la seva naturalesa i pugin apaivagar els fantasmes que porten dins.

Per altra banda, deixant de banda el fil conductor de l’amor, el treball del prestigiós dissenyador de moda Cristóbal Balenciaga ha servit d’inspiració al director per mostrar-nos un món on la creativitat i la perfecció van lligats als sentiments, i a la vegada, com aquests es veuen reflectits en cada vestit, en cada plec i en cada puntada de les creacions.

Anderson firma un treball gairebé perfecte i segurament no li faltaran detractors acusant-lo de tediós, excessivament llarg i potser una mica pretensiós, però cal tenir en compte que de les seves mans n’ha sortit aquest excel·lent guió i també una acurada fotografia que ens transporta directament al Londres de després de la Segona Guerra mundial, però en aquesta ocasió en escenaris refinats i de molt glamur, i tot acompanyat per un fil musical íntim i delicat a càrrec,  ni més ni menys,  que de Jonny Greenwood, guitarrista de Radiohead entre moltes altres facetes i que ja va treballar sota les ordres d’Anderson a The Master, There Will be blood i Inherent vice. Un regal per a les nostres oïdes.

El hilo invisible, traducció del títol al castellà, opta a sis premis de l’acadèmia, entre ells millor pel·lícula, millor director i millor actor. Seria el primer Oscar per a un dels talents en la direcció més brillants que ha donat el cine els últims anys i seria el quart Oscar per a un actor que diu que es retira de la gran pantalla, però no en feu massa cas, ja que aquest discurs ja el va fer en una altre ocasió i ja veieu… És difícil preveure si el Hilo invisible marxarà amb les mans buides, mig plenes o carregades d’estatuetes, però una cosa sí que us puc assegurar: allà on és projecti una pel·lícula de Paul Thomas Anderson, mi trobareu a primera fila i disposat a gaudir d’un director que us pot agradar o no, però de ben segur que no us deixarà indiferents i us farà pensar durant moltes hores sobre el que acabeu de veure.

 

Comparteix
AnteriorAquest divendres al cinema…
SegüentPremis Blogos de Oro
Marc Orra Boix
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.

Deixa una resposta: