Després de passar per alguns festivals i haver guanyat ressò gràcies al premi de la secció Orizzonti al Festival de Venècia l’any 2019, Nevia arriba a casa nostra gràcies al D’A Film Festival Barcelona, festival que s’ha pogut gaudir aquest cap de setmana a través de la plataforma Filmin.

Matteo Garrone (Gomorra) produeix l’òpera prima de Nunzia De Stefano que explica la història d’una noia de 17 anys. La Nevia ha crescut en un petit poble pobre d’Itàlia anomenat Ponticelli. Allà malviu amb la seva tieta Lucía, la seva àvia Nanà i la seva germana perita Enza. A part de ser un poble que viu immers en la pobresa és un lloc en què no es respecten les dones. La Nevia ha après de petita que una dona serà sempre una moneda de canvi i ella no es deixarà vendre. Per aquesta raó comença a vestir amb roba ampla i no es deixa manipular per ningú. Sobreviu com pot, però fa la seva vida envoltada per robatoris, prostitució i batudes policials. Quan un circ arriba al petit poble i li donen una feina de cuidadora d’animals, la Nevia tasta la llibertat per una temporada. Viu la vida que li agrada. No obstant això, la gent del circ es nòmada i ella, al cap i a la fi té una família de qui s’ha de cuidar.

Probablement la història de la Nevia és la història de moltes dones del nostre món i de la nostra història. Però Nevia desperta una tendresa i una innocència que captiven la pantalla. La Nevia no deixa de ser una Ventafocs moderna. Una noia esclavitzada per un sistema que només fa que empènyer-la avall. L’única diferència és que el príncep blau que li brinda la mà no és la solució als seus problemes. La solució acabarà sent ella mateixa i la determinació de lluitar per sobreviure. Amb aquesta reinterpretació tant actual del conte adaptat pels germans Grimm Nevia ens planta la realitat de molta gent a la cara i ens llança un crit d’auxili. La perspectiva i la lluita femenina és dura, real i molt potent, tant com ho poden ser les imatges del maquillatge del circ en contrast amb el maquillatge que s’espera que porti una noia de la seva edat.

Nunzia De Stefano ha creat una història denúncia plena de capes i emotivitat que de ben segur que arribarà al més profund dels espectadors. I és que cal valorar aquestes petites perles quan de tant en tant i gràcies a la tasca que fan certs festivals com el D’A arriben a les nostres mans.

AnteriorCrítica de “Chambre 212”. D’A Film Festival Barcelona
Següent“L’instant precís”, Albert Gassull
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.