Una tarda d’avorriment i encefalograma pla, d’aquelles que ve de gust deixar-se portar per una pel·lícula sense exercitar gaires neurones, vaig veure John Wick, la primera. I la veritat és que vaig passar una bona estona. John Wick (el primer capítol de la trilogia) és una pel·lícula d’acció pura i dura, sense miraments ni pretensions. El personatge li escau perfectament a un Keanu Reeves últimament vingut a menys: un ex-assassí a sou (possiblement el millor del seu gremi) fred i sense escrúpols emprèn una cacera contra el fill d’un mafiós rus, el qual li ha robat el cotxe i li ha mort el gos. Pel camí, va deixant un reguitzell de morts de la màfia rusa (segons algun recompte, 84) amb tot tipus d’armes curtes, llargues, blanques, explosius, arts marcials… També s’apuntava la presència d’una macro-organització criminal jeràrquicament superior a totes les organitzacions, amb les seves pròpies normes i amb un hotel-refugi pels criminals, on està prohibit que hi corri la sang. Amb aquests antecedents, i amb la confiança que dóna que director (Chad Stahelski), guionista (Derek Kosltad) i protagonista eren els mateixos que la primera, vaig anar a veure John Wick 2 Pacto de Sangre.

I la veritat és que la pel·lícula comença bastant bé. Els primers minuts són trepidants, una mena d’epíleg de la primera que serveix també d’excusa per introduir el personatge als espectadors que no l’hagin vist. Fins aquí tot bé, dins el que un pot esperar. Però, a partir de l’aparició del títol de la pel·lícula, i en diferents

moments durant tot el film, ens mostren a un John Wick amb dilemes morals, amb consciència i sentiments. Noooo! No és això el que he vingut a veure! No és això el que espero d’ell! Jo volia el John Wick de la primera, el que massacra indiscriminadament a mitja màfia russa per un gos i un cotxe! Quina necessitat hi havia? A més, diria que Keanu Reeves ja no està per gaires filigranes interpretatives. O potser és que està també descol·locat per haver de dotar d’humanitat un personatge absolutament inhumà.

O superhumà, segons com es miri. Perquè la veritat és que, malgrat rebre trets, ganivetades, i pallisses vàries, no hi ha qui el pari… A veure, que quan un veu una pel·lícula d’aquest tipus ja està predisposat a empassar-se moltes coses, però és que de vegades en fan un gra massa, i John Wick per moments sembla un superheroi de Marvel amb el coeficient intel·lectual de Forrest Gump…

Hi ha alguna escena delirant, com la fugida sortint a un escenari enmig del concert i després disparant entre el públic (sense que hi hagi cap víctima innocent); o el tiroteig “dissimulat” amb pistoles amb silenciador als passadissos del metro, que li he donat unes quantes voltes i no sé si prendre-m’ho com una conya o com un intent de ser originals. També fan malbé l’aura de poder i misteri que apuntava l’organització criminal. Ara ja sabem que es diuen “la taula dels 12”, i que està formada per les grans organitzacions criminals: màfia, camorra, yakuza, n’drangheta… Llàstima, tenien més encant quan eren una organització fantasma, una mena de Keyser Söze, mític i quasi invisible. Com tampoc s’entén l’assassina muda, que no aporta absolutament res a la pel·lícula (a no ser que es vulgui transmetre el missatge que els muts també poden ser assassins).

Ara bé, si podeu passar per sobre d’aquestes coses, també podeu passar una bona estona. Més morts que a la primera (141, recompte oficial) de moltes i variades maneres (la gran majoria per arma de foc, de vegades sembla un joc de la Playstation), i algun descobriment divertit com el sommelier de les armes, fan que John Wick 2 torni a ser una pel·lícula per passar una estona entretinguda sense gastar neurones. Esperem que la tercera part de la trilogia es deixi de complicacions i torni a la simplicitat de la primera. Ah, i llavors a veure si entenem el perquè és una trilogia…

Comparteix
AnteriorCineclub Vic
SegüentPer si no ens tornem a veure, una comèdia musical a l’ETC
Eduard Olivan
Si pogués viuria del cine, de la música, de llegir i d’escriure. M’agrada tot el cine, no tinc manies: se’m posa igual de bé un bon western que un bon musical o un bon drama. Tinc les meves rareses: prefereixo Casino i Goodfellas a la trilogia del Padrino, i no entenc què li veu tothom a Audrey Hepburn. Les pel·lícules que he vist més vegades i no em cansaré de veure són: The quiet man, All that jazz, Glengarry Glen Ross i A few good men.

Deixa una resposta: