Una cosa és clara, Paul Verhoeven no avorreix a ningú. El director de films com Robocop, Basic Instint o Showgirls, pel·lícula que últimament sembla haver-se convertit en un film de culte, i sincerament, jo que me’n alegro, torna després de 10 anys i ho fa en plena forma, sacsejant el món del cinema amb una pel·lícula que escapa de gèneres i ens mostra un relat afilat, fosc i voluntariosament poc subtil.
Elle és una coproducció entre Bèlgica, França i Alemanya. De fet, el director holandès va decidir rodar a França i optar per una actriu francesa degut als problemes amb què es va trobar per aconseguir una actriu estatunidenca disposada a interpretar el paper de Michelè. I la jugada li ha sortit de cine, mai més ben dit, ja que la interpretació d’Isabelle Huppert és de 10 i, en certa manera, ha evitat la controvèrsia que el film hagués causat als Estats Units, ja que tots sabem que a Hollywood li costa acceptar trames tant macabres com la d’Elle.
Michelle és una exitosa empresària de videojocs que és violada brutalment al seu domicili parisenc. Lluny d’enfonsar-se, decideix prendre’s la justícia pel seu compte i buscar venjança. Però les coses no són mai el que aparenten ser.
Resulta difícil catalogar el film d’alguna manera ja que, dins els 130 minuts, Verhoeven construeix un drama familiar rocambolesc, un thriller modern i ben jugat i una comèdia negra amb tocs delirants. David Birke, guionista de la pel·lícula, va encaixant a la perfecció totes les peces d’un joc en què tots els protagonistes intenten trobar la seva particular casella de sortida. Al bell mig Isabelle Huppert, acostumada a papers amb forta càrrega dramàtica, que amb la seva magistral actuació dota al film d’una atmosfera inquietant, i revisiona d’alguna manera el paper de la dona en films sobre violència sexual. No seria just dir que Huppert ho es tot en la pel·lícula de Verhoeven, però sinó és així, poc li falta, creieu-me.
Elle vol tocar totes les tecles d
el piano i ho aconsegueix, se surt de qualsevol convencionalisme i no cau en els grans tòpics recorrents de les pel.lícules d’aquestes característiques. Els diàlegs son clars i sovint tallen com punyals, però, en certes ocasions, el director ens dóna una petita treva amb algun toc d’humor, que ens fa entreguardar un somriure als llavis, mentre el nostre cervell intenta desxifrar la psicologia dels protagonistes. Amb bona raó França ha decidit que Elle seria la seva candidata als Oscar 2017. Sens dubte una de les pel·lícules de l’any i no em cansaré de repetir-ho, una de les millors interpretacions de l’any.
