La guanyadora del premi Talents del D’A 2020 és un pseudo-western islandès que bascula entre el drama i el thriller. Un Blanco, Blanco Día, de Hlynur Pálmasson és, segons les seves pròpies paraules, una pel·lícula sobre com es mesclen dos diferents tipus d’amors: el que sents per una parella o un amant, en què una fina línia separa estimar d’odiar, i aquell que sents per un fill, o en aquest cas, una neta, molt més incondicional i que actua molts cops de contrapunt terapèutic. I sobre aquest paradigma assistirem al complex dol que passa un policia (un sensacional i inhòspit Ingvar Sigurdsson), prou vell per ser avi, però prou jove per haver perdut la dona massa d’hora en un accident de cotxe.

El títol de la pel·lícula deixa entreveure com el paisatge islandès (la blanca boira i els paisatges nevats) actuaran mica en mica de catalitzador pel nostre protagonista, obsessionat amb construir una casa per a la seva filla i la seva neta (una genial Ída Mekkín Hlynsdóttir, filla del director), mentre ignora la reconstrucció de la seva pròpia vida, amagant en el més profund la pena de ser vidu; només la sospita que la seva dona l’enganyava el farà sortir d’un immobilisme emocional, fet que aporta la nota noir al film. Això sí, sempre dins el costumisme, sense deixar mai de ser l’avi de la neta en la qual es refugia. Una mica com succeïa també a Los Descendientes d’Alexander Payne, en què George Clooney es trobava en la mateixa tessitura que Ingvar Sigurdsson. A Un, Blanco Blanco Día, però, comptarem també amb un subtil surrealisme relacionat amb els paisatges islandesos que alienarà la ment del policia fins al punt que Pálmason ens delectarà amb certs passatges narratius molt potents en context, com la casa en construcció a l’inici, o aquella seqüència de fragments en què es barregen la seva neta, el cotxe estavellat de la seva dona, el seu possible amant, i objectes quotidians que conformen la seva desafecció emocional. Tot sempre sota una dissonant banda sonora d’Edmund Finnis, molt propera a l’estil de l’oscaritzada, i també islandesa, Hildur Guðnadóttir, que apareix en moments molt puntuals (i sobretot costumistes, idíl·lics) per recordar-nos que alguna cosa no va bé a l’interior del nostre protagonista.

Potser un xic menys de metratge li hagués fet un favor, però estem davant d’una pel·lícula que té molt més entre línies que en la seva pròpia narrativa, però que al mateix temps, t’està marcant molt clarament com llegir entre línies; un exercici d’una magnífica fotografia i un bon tractament de les (no) emocions, que culminen amb una emotiva escena final (que no relatarem per no fer spoiler) que rubrica un més que notable film.

Comparteix
AnteriorBarbarella i l’erotisme psicodèlic
SegüentTorna el Festival Nits de cinema oriental!
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.