La hisòria de Dick Cheney nominada als Oscars

Omplim pàgines i pàgines de diaris i hores i hores de tertúlies criticant fins a la sacietat la raça política. Gairebé és l’esport nacional, segur que molt més practicat que no pas el futbol. Però ai l’os, a l’hora de posar-nos seriosos ens acovardim i no ens surten les paraules. El cinema és un vehicle molt potent que sempre ha servit de denúncia social, ara més que mai: ho hem vist amb reivindicacions de caire més feministes com Hidden Figures (2016) o Mary Shelley (2018), o de caire racista molt especialment enguany amb Blackkklansman (2018) o Green Book (2018). Però què se’n fa de la política? Bé, enguany els Oscars han nominat a millor pel·lícula un film d’allò més dur amb la política americana a través d’una figura digne de criticar Dick Cheney.

Christian Bale es va engreixar uns 20 quilos només per poder-se posar al paper del que va ser un dels homes més poderosos del món, Dick Cheney, qui va arribar a ser el vicepresident de l’era Bush. Un vicepresident amb un poder mai vist abans en una persona en la seva posició. A Bale l’acompanyen Amy Adams, en el paper de la seva dona, Sam Rockwell, com a George W. Bush, i Steve Carrell a la pell de Donald Rusmfeld. Adam McKay, el director, ens porta una obra magistralment dirigida amb unes interpretacions de luxe. Sense voler menystenir Bale, per a mi qui realment val la pena veure interpretar és Amy Adams. Tot i interpretar el paper de ‘la dona de’ la seva ombra s’allarga i impregna tot el film amb una interpretació digne d’Oscar. Veurem si l’aconsegueix ja que està nominada.

El amb un fil narratiu proper al de les històries novel·lades, incorpora uns tocs de documental que l’espectador apreciarà de seguida, especialment perquè l’estructura política americana és molt llunyana a la nostra i sovint ens podríem arribar a perdre entremig de termes jurídics i fets històrics, ja que ens fa passejar per la política americana des del Watergate fins a l’11S. La passió i el nacionalisme que es desprèn del film, totalment justificat si es vol plasmar aquest personatge amb el seu entorn, es veu compensat per unes espurnes d’un humor dur i àcid. Petites picades d’ullet per explicar la història com el que va ser però impregnant-la de critica de d’alt a baix.

Vice  és molt més que el biopic de Cheney, es tracta de cinema denúncia d’uns períodes històrics que van marcar el món, ja que estaven al capdavant del que afectava a tot allò que dominaven i el que no. Una dissecció impecable de la classe política americana que no es digne només a mostrar-nos el que ja sabem sinó que el director el mulla de veritat i diu sense cap mena de mirament allò que molts de nosaltres pensem. A més, m’agradaria destacar, sense fer cap spoiler, el retrat que fa d ela figura d’en Bush fill, interpretat també de manera excel·lent per Rockwell, ja que el deixa com un polític sense vocació i totalment manipulable.

Si l’objectiu de McKay era incomodar, enhorabona, ho ha aconseguit. Cheney va contribuir a ampliar la diferència entre classes socials amb una política d’extrema dreta, a incentivar l’odi i el fonamentalisme terrorista. Persones com ell no es mereixen un biopic, llevat que sigui aquest. Directors d’arreu del món, sisplau, entenc que les llibertats d’expressió impedeixen dir segons quines coses, però films com aquest són necessaris. A veure si les gales Goya, Gaudí i altres de l’any que ve no es dignen només a fer un monòleg amb quatre acudits d’alt d’un escenari sinó que també hi ha denuncia per tot el que està passant. I molt especialment, m’agradaria veure cinema denúncia, perquè serà que aquí no tenim material per explotar!

 

AnteriorNominats als Oscars 2019
Següent‘Un polvo en condiciones’, Irvine Welsh
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.