Sembla ser que durant els últims anys, les pel·lícules de terror de mica en mica intenten reivindicar-se aportant noves idees i noves formes d’entendre un gènere que s’havia estancat en les mateixes premisses de sempre. Amb treballs com It Follows, de David Robert Mitchell, o més recentment Get Out, de Jordan Peele, han aconseguit amb més o menys encert reinventar-se i donar un gir al gènere.

Amb A quiet place, John Krasinski pot presumir d’haver disfressat un drama familiar amb les típiques i tòpiques proposicions que ens han acompanyat durant tants anys dins les pel·lícules d’intriga o de terror, però lluny de voler semblar un treball convencional, el director aconsegueix aportar modernitat a la història posant l’accent en les interpretacions i en la profunditat dels personatges.

Basada en la història de Bryan Woods i Scott Beck, la trama segueix una família que intenta sobreviure a l’amenaça d’uns monstres, que tot i la seva ceguera, posseeixen un sentit de l’oïda molt desenvolupat i capten fins el mínim soroll extern. Aquest fet portarà als protagonistes a conviure en un silenci permanent per tal de no despertar les bèsties.

A quiet place és una proposta original que es val dels recursos més habituals del gènere per crear una base sobre la qual és construirà una trama que va més enllà de la supervivència. Com he dit abans, el drama i la construcció dels personatges, juguen un paper fonamental en el treball de Krasinski. L’elenc d’actors, encapçalat per una Emily Blunt estel·lar que es manté en un perfil baix durant bona part de la pel·lícula per acabar explotant en els instants finals, i el mateix John Krasinski, que tot i no arribar al nivell de la seva companya de repartiment aporta serenitat i realisme en aquesta aventura silenciosa, són el veritable pal de paller d’aquest història. També juguen un paper clau els més petits de la família, que pateixen la sobreprotecció justificada dels pares, però intentant al mateix temps obviar en la mesura possible el mal que els envolta. Aquesta profunditat és la causa del realisme i la credibilitat que respira tot el conjunt de la pel·lícula i és la clau de volta que fa que A quiet place camini un pas per davant de moltes altres obres de terror.

La part més tècnica també ha estat molt ben cuidada, i és que tant el disseny de producció com el tractament del so són dignes de grans produccions. Val a dir que durant gran part de la pel·lícula, el silenci se situa com un personatge més de la història, quelcom gens fàcil, ja que, com tots sabem, el so és una eina fonamental que marca tots els tempos i ens indica el grau d’atenció que hem de mantenir en cada escena.

Krasinski ha completat un trencaclosques complex agafant peces de diferents gèneres, combinant diferents tècniques i redibuixant en certa manera tota la idiosincràsia del terror més convencional. Amb aquesta pel·lícula queda clar que no calen trames enrevessades ni rocambolesques per completar un magnífic treball. La senzilles, l’eficàcia i el realisme que transpira li atorguen aquesta marca d’identitat pròpia destinada només a grans directors, tot i ser tant sols el seu tercer llargmetratge.

Tot i així, també fora bo recalcar que els amants de les segones lectures o aquells que solen buscar noves interpretacions a les pel·lícules, poden llegir entre línies i intentar trobar un sentit més filosòfic a un problema real que sovint passa massa desapercebut per la majoria, i es que actualment, el silenci ha desaparegut de les nostres vides, i a la llarga molt probablement és convertirà en un dels béns més preuats de la humanitat. Potser la naturalesa s’ha cansat de tant rebombori i ens està enviant un missatge? Tant d’estrès i soroll en el món acabarà amb nosaltres? Ja ho veieu, el tema dona molt de si…  Val la pena, només per aquest fet, comprar l’entrada i endinsar-se, encara que sigui per poca estona, en aquest oasi tens i silenciós que ha creat John Krasinki.

Deixa una resposta: