No és d’estranyar que Hirosaku Koreeda s’hagi convertit en un dels directors de moda dels últims anys. Aclamat per la crítica i pels seus companys d’ofici, ha estat capaç de crear un estil propi marca de la casa que ha evolucionat fins l’actualitat amb les relacions familiars com a fil conductor de la seva obra. Amb Un asunto de familia, Koreeda es reafirma de nou al graó més alt del panorama internacional i ens torna a sorprendre amb un retrat de la societat japonesa, on la família i els llaços de sang o la falta d’aquests tornen a jugar un paper fonamental com a De tal padre tal hijo.
Osamu i el seu fill troben una nena mig morta de fred al carrer i decideixen emportar-se-la cap a casa. Al principi la família no té gaire clar què fer amb la nena, però finalment la dona d’Osamu decideix quedar-se amb ella i cuidar-la tot i les dificultats econòmiques que suposarà el fet de tenir una altra boca que alimentar. Amb el pas del temps, la presència de la nena a la casa provocarà que antics secrets surtin a la llum per pertorbar la pau d’aquesta peculiar família.
Només el director nipó té l’estranya capacitat de dibuixar un mig somriure als teus llavis mentre estàs mirant un drama tan cru i fosc com és Un asunto de familia. Aquesta dualitat de sensacions és present a gran part de la seva obra i acaba resultant vital per tal d’entendre i capbussar-se en la realitat de la societat japonesa. Una realitat amb esperit crític que també és present en el seu últim treball, on la precarietat laboral, la delinqüència a petita escala i les dificultats econòmiques sobrevolen les vides dels protagonistes. Amb un guió acurat i senzill, a mesura que avança la pel·lícula, Koreeda ens va desgranant gota a gota les personalitats de cada membre de la família i, com si d’un trencaclosques es tractés, cada peça ens ajudarà a reconstruir unes vides, a priori mundanes i senzilles, que amaguen secrets i sentiments que portaven enterrats molt de temps.
Koreeda no ha tingut mai cap pressa per explicar les seves històries. S’ho pren amb calma i cada escena, cada fotografia i cada diàleg són bàsics per acabar entenent la totalitat del quadre. Durant la primera mitja hora, Un asunto de familia és sensible i entranyable per després anar-te clavant petites bufetades perfectament calculades que et descol·loquen per complert fins arribar a un inesperat final on tot s’enfonsa.
La pel·lícula flueix per si sola, en gran part a causa d’unes interpretacions sòlides i serenes i com si estiguéssim davant d’un documental que tan sols es dedica a gravar les vides de les persones.
Koreeda és incapaç d’allunyar-se de la realitat, i això el fa especialment atractiu als ulls d’un espectador cada cop més avesat a consumir productes excessivament artificials.
