Com deia Bob Dylan, els temps canvien i actualment ens trobem immersos dins una espiral feminista que cada gira amb més força. I em sembla collonut. Però hi ha una cosa que últimament s’ha vist molt minada, i és la originalitat cinematogràfica, que no necessàriament ha de tenir res a veure amb aquest feminisme latent.

Fa ja dos estius, potser més, que totes les pel·lícules protagonitzades per mascles s’han vist refetes per dones. Això no seria res dolent si l’argument no fos el mateix. Crec que ja ho hem deixat prou clar la majoria de redactors de la revista: les franquícies i els remakes s’ho estan menjant tot i costa veure una història diferent o un enfocament mínimament imaginatiu.

Tully és una pel·lícula que comença amb força i acaba encara amb més força, però el final ja l’hem vist altres vegades. Tot i això, és una pel·lícula molt recomanable, ja només per la seva protagonista Charlize Theron. Quin tros de dona. És capaç d’interpretar qualsevol cosa que li donin. En aquest cas interpreta a una mare de dues criatures, una d’elles autista. El seu marit treballa molt i no para mai a casa, mentre que ella ha de fer totes les feines de casa mentre es prepara per donar a llum. La volta de tornes arriba quan, un cop ha tingut el fill decideix contractar una cangur de nits. A partir d’aquí es dóna una relació un pèl peculiar. I fins aquí la sinopsi. No us vull aixafar la guitarra.

Sota la col·laboració Diablo Cody – Jason Reitman, retrobem un guió potser menys agut que Juno però molt més punyent pel que fa a la igualtat de gènere, la qual cosa sempre és un al·licient per passar aquesta cinta a les hores de classe. Si algun professor em llegeix, que s’esperi a que surti en DVD (o que se la baixi si té pressa) i la posi als seus alumnes. És molt educativa.

I fins aquí. Si esperàveu riure o que fes bromes, em sap greu, però la igualtat de gènere és un tema seriós.

 

 

 

Deixa una resposta: