No he pogut visionar totes les pel·lícules del D’A d’enguany, però tot i així puc assegurar, sense por a equivocar-me, que he vist la més extravagant de totes, i ja no del festival, sinó del cinema que es farà en tot el 2020. I no portem ni mig any. Imagineu-vos com seria una comèdia de Wes Anderson, amb el gust estètic de Guy Maddin, i l’humor dels Monty Python. Si ho aconseguiu, estareu molt a prop de The Twentieth Century, del director i guionista canadenc Matthew Rankin. Perquè s’ha de ser un vertader friki per agafar la figura real del que va ser primer ministre del Canadà durant 22 anys, William Lyon Mackenzie King, situar-lo a la cursa ministerial del 1899, a les portes del segle XX, i a partir del diari personal de King, elaborar un guió estrambòtic, esbojarrat, i sobretot, ple d’humor negre i surrealista.

Hi ha pel·lícules que tenen trets distintius. I després tenim The Twentieth Century. El Canadà del film sembla una versió en plastidecor del Gabinet del Dr. Caligari poblat per unes regles socials del tot menys normals i amb uns personatges totalment passats de voltes com a absoluta normativitat i representats per un càsting totalment lliure. Tenim dones amb bigotis postissos fent d’homes, homes maquillats fent de dones, xinesos fent de metges britànics, una mare absorbent que no desentonaria en la Fàbrica de Xocolata del Willie Wonka de Tim Burton… tot al servei d’una sàtira monumental del que és l’ànsia de poder, amor i èxit deliberadament desdibuixada i plena d’humor d’aquells que disparen amb bala i amb un sentit brutal de l’autocrítica, hereu de l’humor negre de Mel Brooks, Marty Feldman o els ja citats Monty Python. I per donar-li més caliu, està filmat en un format 4:3, amb un color que sembla previ al famós Technicolor, i amb les imperfeccions d’una mena de Super8 de luxe. Però si algú pensa que The Twentieth Century és un “divertimento” fet sense criteri, res més lluny de la realitat: el global de la pel·lícula està cuidat fins al mínim detall, ja que tot el que se surt de mare està calculat al mil·límetre per oferir una muntanya russa en què, quan et penses que el guió i les imatges ja no et poden sorprendre més, la història sap com fer-te posar (altre cop) les mans el cap.

Tot desentona, però tot al mateix nivell i amb una naturalitat brutal. Potser no innova realment en res, però Matthew Rankin ha sabut ajuntar i cohesionar una de les amalgames de conceptes més estrafolàries que beureu en molt de temps. The Twentieth Century és per treure’s el barret. Si sou primmirats i valoreu el realisme i la sobrietat en una pel·lícula, potser no, però si no teniu prejudicis, us agrada el surrealisme, l’experimentació cinematogràfica i voleu assaborir una d’aquelles obres d’artesania freak que apareixen molt de tant en tant, The Twentieth Century és la vostra pel·lícula ideal.

 

Comparteix
Anterior“Todos deberíamos ser feministas”, Chimamanda Ngozi Adichie
SegüentBenvingut, senyor Malestar
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.