No diria cap bajanada si afirmés que l’encarregada de donar el tret de sortida a les sessions de cinema a la fresca del Festival de Cinema Oriental de Vic no va deixar indiferent a ningú i no va permetre a cap dels assistents a la Bassa dels Hermanos aixecar el cul de la cadira durant els 90 minuts que dura la pel·lícula del tailandès Ping Lumpraploeng.

Les projeccions a la Bassa fa temps que s’han convertit en un referent del festival i en una cita obligada per a aquells que gaudim del cine en la seva essència més pura indiferentment de la qualitat del film. En elles riem, plorem, ens emocionem, ens excitem i també passem por i molta angoixa, i en el cas de The Pool, aquesta angoixa hi és ben present i multiplicada per mil. No espereu veure cops de puny i cosses voladores a tort i a dret, perquè The Pool no va d’això, sinó de supervivència i de com intentar sortir del fons d’una piscina de sis metres de profunditat amb un cocodril que no et treu els ulls de sobre. Perdoneu, però me’n descuidava: la piscina, per suposat, és buida.

En termes generals, la pel·lícula funciona força bé. És sincera, no enganya i és conscient del que és: un film d’acció i terror amb l’únic propòsit que ens arrenquem les ungles una a una i que quan haguem acabat comencem a arrencar-nos les dels peus. Aquest aspecte el té més que superat, però si ens posem tiquismiquis segurament també ens adonarem que tot el conjunt és bastant bàsic, previsible en alguns moments i mancat de recursos que donin a la pel·lícula aquest plus que li falta per arribar a ser un producte del tot recomanable.

És evident que en qualsevol pel·lícula la banda sonora que l’acompanya és imprescindible per tal que l’espectador s’hi endinsi i integri tot el que s’està projectant a la pantalla. La música ens marca els ritmes, ens crea tensió, ens diu quan hem d’agafar aire i quan el podem deixar anar, i en una pel·lícula de terror o d’acció aquest aspecte encara pren més importància. Aquest fet juga en contra de The Pool, ja que aquest acompanyament passa massa desapercebut i acaba resultant previsible, cosa que provoca que inconscientment deixem de donar importància al que sentim i ens limitem a veure les imatges buides de contingut sonor. The Pool és desesperant i per moments irritant, cosa que a mi ja m’agrada.

El pitjor que li pot passar a una pel·lícula és que et deixi indiferent, i aquest no és el cas que ens ocupa, però quan passes d’allò extrem al surrealisme, la cosa pot tendir a convertir-se en una paròdia en si mateixa, i en aquest cas, malauradament, acabes rient mentre observes la mala sort del company protagonista en la seva coada per salvar la vida. A més a més, si la teva premissa bàsica és crear tensió i ritme, no intercalis entre escena i escena pensaments i viatges onírics al subconscient, ja que acabaràs provocant la desconnexió total de l’espectador.

Les lleis de Murphy aplicades a la màxima expressió. Si una cosa pot sortir malament hi sortirà, i si la cosa pot anar a pitjor, hi anirà. The Pool és la Bíblia dels pessimistes. Com deia Voltaire: “un pessimista és un optimista amb experiència”, i crieu-me quan us dic que el nostre protagonista haurà agafat força experiència.

No doneu gaires voltes a si The Pool és una bona pel·lícula o no. Probablement no ho és. El fet que quan estiguem veient el nostre amic el cocodril sembli que estiguem veient un joc de la Megadrive de 16 bits tampoc hi ajuda, però compleix un mínim d’expectatives i per mi ja n’hi ha prou. Amb The Pool us angoixareu, passareu por, us enfadareu, però també riureu, cridareu, us n’enfotreu i tindreu ganes d’acabar vosaltres mateixos amb la vida del protagonista. I en definitiva, el cinema es tracta de no deixar indiferent, no?

Deixa una resposta: