Tenint en compte que John McClane i John Wick no durarien ni deu segons dins d’aquesta pel·lícula, puc afirmar amb total rotunditat que estem davant de la millor proposta d’acció del 2018, i això, tenint en compte que n’he vist un bon grapat durant aquest any. Val a dir que la gran majoria (i perdoneu-me els termes escatològics) han set una bona merda. Això a l’estiu ja sol passar, però senyores i senyors, The Night Come For Us és merda, però de la bona. El director Timo Tjahjanto s’ha rodejat del duet Joe Taslim i Iko Uwais per rodar una història de violència i redempció pels baixos fons de Jakarta. Aquest últim, Iko Kuwais, ja ens va captivar amb les seves brutals i despietades escenes de lluita en el magnífic díptic The Raid, de Gareth Evans, un veritable mestre capaç de convertir cada moviment, cada salt i cada cop en una veritable obra d’art.

Per molt que costi d’entendre, ja que tots sabem que aquest tipus de pel·lícules no són per a tothom, el director ha tingut en compte tres premisses bàsiques i fonamentals per tal que el producte final acabi essent d’una eficiència i precisió gairebé perfectes dins del gènere. La primera és que ha tingut molt clar què volia fer i a qui anava dirigit. La segona és que ha realitzat un treball sense cap més pretensió que l’entreteniment pur i dur mitjançant una voràgine d’acció amb sobredosi d’adrenalina. I la tercera és que tot això ho ha fet amb ofici i amb total llibertat. Paga la pena tenir en compte que quan tens a les teves ordres un especialista com Iko Kuwais comandant les escenes d’acció, les quals, a ulls dels més aferris seguidors, poden resultar gairebé poètiques, simplement has de restar atent i deixar treballar els mestres mentre tu et dediques a coordinar tots els altres aspectes de la direcció de forma subtil i sense desviar-te de l’eix central de la pel·lícula, que és ni més ni menys que repartir trets i bufetades a tort i a dret i sense cap mena de mesura.

Evidentment The Night Come For Us té les seves mancances, i tant el seu guió com l’argument en general deixen bastant que desitjar. Però, qui vol uns bons diàlegs o una bona història, quan els protagonistes es trenquen la cara durant dues hores i, gràcies a una edició de so excel·lent i acurada, l’espectador té la sensació que són els seus propis ossos els que s’esmicolen en mil bocins? No us equivoqueu; aquí ningú buscava una història profunda per tocar-nos la fibra, i per a això ja hi ha altres pel·lícules. Com he dit abans, i perdoneu la reiteració, la pel·lícula no busca això, i per aquest motiu estem davant d’una proposta totalment sincera i efectiva.

No és cap secret que al sud-est asiàtic saben el que es fan quan es tracta repartir estopa. El mateix Gareth Evans va viatjar fins a Indonèsia per realitzar la saga The Raid, la qual ja va aixecar de la cadira a gran part del públic de Sitges en el seu passi pel festival. Potser la maquinària de Hollywood podria prendre nota de com realitzar un bon film d’acció, ja que amb The Night Come For Us queda més que demostrat que no són necessaris gaires efectes especials ni edulcorants per realitzar una bona feina.

El 19 d’octubre la pel·lícula arriba a la plataforma Netflix. No perdeu l’ocasió de passar una bona estona amb aquesta proposta d’acció frenètica i sense aturador de cinema en el seu estat més primari. I amb tot això, per si no fos suficient, enmig de tot aquest caos, Timo Tjahjanto s’ha permès el luxe de regalar-nos un petit homenatge a un dels grans clàssics del western. Ja ho sabeu, The Night Come For Us és un diamant en brut que de ben segur no us deixarà indiferents, però sí bruts de sang.

Deixa una resposta: