Poques pel·lícules han volgut parlar tant i han acabat dient tan poc com The dinner, la nova proposta d’Oren Moverman (The Messenger, Rampart, Invisibles). El director estatunidenc ha realitzat un exercici de reflexió tan ambiciós i valent com desordenat, enganyós i soporífer.

Oren porta a la gran pantalla la novel·la homònima de Herman Koch, i amb un guió escrit pel mateix director, ha intentat copsar tota l’essència d’un llibre que juga amb el drama i el thriller a parts iguals. La família i els diners, el poder i la política, les frustracions personals, les noves tecnologies, el racisme, la guerra i, fins i tot, les malalties mentals; un reguitzell de temes que formen part d’un trencaclosques impossible que t’acaba perdent en l’entramat d’un sense sentit d’escenes incoherents i en alguns moments delirants. Ni un quartet protagonista d’alta cuina com Steve Coogan, Laura Linney, Richard Gere i Rebeca Hall es capaç de salvar els mobles d’aquest thriller totalment fora de control.

 

La quantitat ingent de temàtiques que Oren porta a la pantalla s’embolcallen en una metàfora culinària entre l’aperitiu, els entrants, les postres i els digestius. Tot maridat amb una banda sonora bipolar entre l’horrible rap de la primera escena i el jazz melòdic i més subtil que ambienta tot el sopar. La fotografia, a càrrec de Bobby Bukowsky, tampoc acaba d’encaixar del tot. Amb una tonalitat fosca i ombrívola, Bukowsky juga amb els vermells per tal de donar importància a la part més noir de la història, però en moltes ocasions acabem tenint la sensació d’estar en algun club nocturn de senyores que fumen i et parlen de tu, que no pas en un restaurant d’alt standing.

Un menú poc complet que, en efecte, sí que necessita d’un bon digestiu per pair els aires de grandesa d’un director que potser ha apuntat massa alt i ha fallat estrepitosament. Tot i disposar d’una gran cuina i de la millor matèria prima, Oren Moverman no ha sabut muntar cap plat en condicions i ha acabat posant tots els ingredients en una cassola per després passar-los per la batedora amb la vana il·lusió que de tot aquest batibull en sortiria un bon menú.

Deixa una resposta: