Segons el programa del Festival Nits de Cinema Oriental de Vic, aquesta pel·lícula va ser un dels thrillers de l’any a Hong Kong. Si bé és cert que aquí a occident les pel·lícules de kung-fu no tenen gaires adeptes pel que fa a les sales de cinema convencionals, és ben cert que cada any al voltant d’aquestes dates s’ajunta un conjunt pintoresc de seguidors de les arts marcials. D’un bon principi, a tots ens va semblar que la pel·lícula seria una trama rodona de gàngsters, talps i cosses voladores, es va tornar un sense sentit amb més voltes de guió que una cinta de M. Night Shyamalan. Vistes les expectatives, la projecció em va decebre. De fet ens va decebre a tots. Això sí, l’acció va ser digna d’admiració.

A priori es tractava d’una mena de Fast & Furious a la Hong Kong, però sense calbs o bíceps antològics. El film va d’una banda criminal que es veu embolicada en un complot per acabar amb ells, dirigit des del cantó més fosc de les tríades. El grup consta dels típics quatre personatges clixé: la noia forta, l’informàtic que fa riure, el cap de la colla i el fidel seguidor que només obra la boca per dir coses punyents com “sí”, “no” o “calla la puta boca” (i que a més és un geni sense rival a l’hora de lluitar). De per sí vaig trobar que la trama estava molt ben filada, però tampoc requeria una fissió neuronal per seguir-la i, per tan,  em va resultar molt simpàtica de veure fins els minuts finals. Tot i així té alguna escena digna de recordar.

Al contrari que el cinema de Hollywood, els thrillers asiàtics sembla que tinguin la obligació de fer-te explotar el cap abans que la pel·lícula s’hagi acabat. Trobem exemples com Old-boy, Snowpiercer, The Handenmaiden o qualsevol cosa que hagi fet Kurosawa. El problema de The Colour of the Game és que no presenta una base sòlida per fer un gir argumental com el que fa. No us diré què passa perquè a casa meva m’han prohibit els spoilers, però només us diré que em va resultar excessiu haver d’assimilar tanta informació amb només deu minuts de tancament.  Això sí, si us agraden les pel·lícules amb molts cops de puny, moltes bales i poc diàleg mireu-la. No us decebrà. I si ho fa, em sap greu, perquè no ofereix gaire res més.

Ah, sí, i abans que me’n oblidi, els gàngsters es vesteixen de blanc per cometre els seus crims. De blanc. Sí. Tal i com ho llegiu.

Deixa una resposta: