Justin Benson i Aaron Moorhead. Guionista el primer, director de fotografia el segon, directors i amics els dos. Amb la seva tercera pel·lícula, The Endless (2017), vista a Sitges i que a més protagonitzaven, es van forjar un nom perpetu al cinema de gènere després d’estrenar Resolution (2012) i filmar la romàntica i fosca Spring (2014). I ara al 2019, amb la seva quarta proposta, Synchronic (2019), Benson i Moorhead, tot i caminar per un terreny més còmode (i si es vol, més comercial), es consoliden com autors a seguir. A més, els vam tenir al recent Festival de Sitges 2019 en roda de premsa i vaig poder conèixer-los personalment. I sí, són càlids com les seves pel·lícules.

A primer cop d’ull ja veiem que Synchronic marca un punt i apart en la seva filmografia. La fama que els va donar The Endless els ha atorgat més pressupost a l’hora d’encarar la seva nova obra, visible ja per la parella protagonista, uns paramèdics que es veuran involucrats en una sèrie de misterioses morts envoltades de festes nocturnes, drogues i ritus a les màgiques nits de New Orleans, encarnats per Anthony Mackie (el Falcon del Marvel Cinematic Univers, i nadiu de New Orleans), i Jamie Dornan, conegut per ser Christian Grey a la trilogia 50 Sombras de Grey. El primer, un “soltero de oro”, l’altre un pare de família fastiguejat de la vida. I a New Orleans. Algú ha dit True Detective? No, els trets no van per aquí encara que ho sembli. Els films de Benson/Moorhead sempre s’han caracteritzat per arguments molt més fantasiosos que els de Pizzolato i, alhora, per ser protagonitzats per personatges molt més propers, i aquesta no és l’excepció. De fet, tot i que cal destacar la gran fotografia de la pel·lícula (el pla seqüència inicial és espectacular, i tota la part final està deliciosament dirigida), a New Orleans se la sent però no se la veu; tot està dirigit introspectivament, més en relació a la historia dels Estats Units en un territori tan sureny com aquest que no pas per la seva geografia i demografia.

És cert que un cop l’espectador sap de què va el film, aquest es desinfla una mica. El seu gran poder recau en la seva primera part, on coneixerem la parella protagonista, la relació que mantenen, i com tot acaba girant inevitablement al seu voltant, és a dir, mentre el component fantàstic està més entre línies. Tot i així, el desplegament tècnic sense precedents a la filmografia de Benson i Moorhead a partir del moment en què la trama sci-fi es mostra, no és gens gratuït i està 100% al servei d’un argument que, si bé té més de The Twilight Zone que de film d’autor com The EndlessSpring, posseeix sens dubte el segell dels dos cineastes a cada fotograma. Potser no és el què esperàvem, però no decep en absolut. De fet, puc dir sense por d’equivocar-me que és del millor que s’ha projectat aquest Sitges 2019, i de la que gairebé no circulen (al moment d’escriure la ressenya) tràiler o imatges de la pel·lícula.

A més, vam tenir la sort que el festival va portar a ambdós i van fer una encantadora roda de premsa on van ressaltar l’obvi augment pressupostari però igualment la seva llibertat total de crear la història que ells volen, sempre molt enfocada a la calidesa d’uns bons personatges, encara que sempre hi hagi un component de gènere al seu voltant. Fins i tot, van recalcar que se senten molt més còmodes treballant sobre els guions originals de Benson, que no pas intentant adaptar històries de Lovecraft o similars. De fet, van confirmar que les seves 4 pel·lícules succeeixen al mateix univers i que pretenen fer-ho amb totes, amb la qual cosa, si heu vist The Endless, sabreu que amb aquest parell qualsevol cosa és possible i, el que és més important: versemblant.

Deixa una resposta: