La sensació que queda després de que la saga dels Skywalker quedi definitivament tancada (per tercer cop…), és agredolça. I no només per posar una innecessària rúbrica amb una novena pel·lícula 42 anys després d’aquella primera Star Wars de 1977 i que després seria rebatejada amb el subtítol d’Episodi IV: Una Nova Esperança. Costa de creure que, amb la d’infinitat de novel·les sobre l’univers Star Wars posterior a la trilogia original, la maquinària Disney hagués preferit deixar llibertat creativa a cada cineasta de cadascun dels episodis VII, VIII i IX en comptes de generar un argument mare existent que cohesionés els tres films (una cosa que, al Cèsar el que és del Cèsar, a Marvel han sabut fer molt bé). El resultat final de la trilogia Disney ha estat un batibull de detalls i subtrames en tres films en què cada posterior cineasta desestimava, ignorava, o pitjor, decidia que podia transgredir. L’esperit de la trilogia original estava intacte a l’Episodi VII (JJ Abrams sap molt bé com fer renéixer sagues i franquícies), i la idea de deixar enrere tot allò tradicional (personatges blancs i negres, i el propi concepte de La Força) de l’Episodi VIII funcionaria, malgrat un guió plagat d’escenes buides i sense trascendentalitat, o pitjor, de falsa trascendentalitat. I que estem parlant de la saga Skywalker. Això va justament de tradició! Va de Luke, Leia, Han Solo, de La Força, dels Jedi contra els Sith. Rian Johnson va jugar a imaginar-se el futur de la saga quan no era el moment, i tothom se li va tirar al coll. I en la meva opinió, amb raó. I ara JJ Abrams torna, sota les ordres de Disney, per portar “a bon port” aquesta trilogia.
La missió de JJ Abrams i d’aquest Episodi IX, doncs, és triple: ha de contentar els fans que van sortir decebuts de l’Episodi VIII, ha de respondre a totes les preguntes plantejades fins ara, i ha de tancar una història que necessita ser dels Skywalker i que està massa desviada després d’un film sense rumb i un de descontrolat. I tot això, a més, funcionant com a film autònom. Ho aconsegueix? Doncs sí i no. Com a espectacle d’acció és indubtablement excel·lent, i cal treure’s el barret amb l’equip d’efectes especials, que ha treballat contrarellotge (tres mesos menys que amb l’Episodi VII). Cent quaranta minuts de contrarrellotge bèl·lic on cada escena és més bèstia que l’anterior, i tots els personatges, nous i veterans, tenen el seu moment protagònic. I el fanservice de l’univers Star Wars està ben focalitzat i dirigit, sempre en pro de la història. La “pega” és que quasi tot està agafat amb pinces: quan no és ja un Deus Ex Machina (literalment a més; resulta irònic veure com Palpatine és mogut literalment per una grúa com els Deus Ex Machina del teatre grec i romà de l’antiguitat).
I és que un té la sensació que la pel·lícula conté massa informació completament omesa, la qual cosa origina forats de guió o el que directament semblen sortides de mare, sobretot al tram final (quasi entrant al terreny dels whodunit tramposos amb informació que no sap ni l’espectador). Quasi podríem dir que cal un Episodi 8.5 per entendre què està passant, ja que l’engranatge d’aquest Ascens dels Skywalker es basa en dogmes d’història, molts d’ells al pròleg inicial, a més, mostrant clares llicències de conveniència dramàtica que redrecin tot el plantejament de l’Episodi VIII. Significa això, doncs, que Disney renega de l’Episodi VIII? Podria semblar que sí, però curiosament un dels factors clau de l’Episodi IX, i sense entrar en el terreny dels spoilers, és la unió mental i física de Kylo Ren i la Rey que apareixia a Els Últims Jedi. Unió i rivalitat embolicades de dos grans encerts com són la visceral·litat i la torpesa amb la qual succeeixen els duels de sabres làser entre ells dos, marcant una nova generació de Cavallers de La Força, més temperamentals que racionals (com ja va fer en Luke al seu moment), així com un mimat emmirallament amb El Retorn del Jedi tant evident que el propi Palpatine ho explicita al terç final de la pel·lícula.
En resum. Funciona The Rise of Skywalker com a film? Si un es deixa endur pel que succeeix sense plantejar-se perquè succeeix, indubtablement sí, és un blockbuster amb ànima de blockbuster. És fidel a l’univers Star Wars original? Molt, i és d’agrair. Però com a tancament de trilogia (enealogia?) es queda molt coixa tant en termes d’història com de cohesió: massa responsabilitat dipositada en ella, i una sòlida però freda direcció d’un JJ Abrams més preocupat per contentar tothom que de fer un producte honest, que no ajuda. Sort en tenim del mestre John Williams, que si bé ofereix una partitura un pèl atropellada pel vertiginós ritme del film, és capaç d’homenatjar-se a sí mateix i a una saga que ha musicalitzat durant 40 anys: una batalla final amb el tema principal de Star Wars sonant omnipresent, abraçant els personatges i el concepte de la pròpia pel·lícula; intel·ligents pinzellades de temes antics molt ben posicionats; i sobretot un tema de La Força envoltant més i més una Rey cada cop més aprop d’un Kylo Ren que perd el seu tema principal per raons poètiques a la part que narratives. Ell és qui realment dóna cohesió a una trilogia que sembla que s’hagi deixat a la seva sort.
Disney aprova justet, i necessitaria prendre apunts seriosament del que ha passat i de cara als nous films que sens dubte preparen. Sobretot, perquè ja no tindran a John Williams per arreglar-ho.