Ara que estem en plena invasió de les pel·lícules basades en còmics de Marvel, amb més o menys èxit o qualitat (és una òbvietat que no sempre van lligades), amb posicions més o menys integristes de haters i lovers, tant de cinèfils com de lectors, crec que faríem bé de recordar la que per a mi és la millor pel·lícula que mai s’hagi fet sobre un còmic: Sin City de Frank Miller.

Sin City va ser estrenada l’any 2005, tot just al principi de la segona gran explosió dels efectes digitals, i dirigida a quatre mans pel propi Frank Miller i Robert Rodríguez, amb Tarantino com a special guest director quan encara feia gamberrades amb Rodríguez (va cobrar un dòlar per dirigir una escena). La pel·lícula està basada en tres “còmics” del propi Frank Miller, dels quals s’en va fer l’adaptació. Les cometes hi són perquè alguns incondicionals de Frank Miller en dirien “novel·les gràfiques” per posar-les en un nivell superior als còmics, i potser tenen raó. Prefereixo Frank Miller a Stan Lee (ui, si llegeixen això els meus fills!).

El casting és impresionant: Powers Boothe (aquest home comença a merèixer un homenatge), Bruce Willis, Elijah Wood, Mickey Rourke, Rutger Hauer, Benicio del Toro, Michael Madsen, Jessica Alba lluïnt cos (perdoneu-me el comentari sexista, però és que el cos és l’únic que pot lluir com a actriu), Michael Clarke Duncan, Tommy Flanagan, Clive Owen, i Brittany Murphy.

Les tres línies argumentals en què es basa la pel·lícula (les tres novel·les gràfiques) giren al voltant de la venjança, la corrupció, i l’intent de redempció de personatges foscos, de novel·la negra, resignats al seu destí i devorats per una ciutat fosca, venjativa i corrupta. Personatges singularment tòpics, primaris i bàsics fins i tot en les seves contradiccions, però que són precisament el que un espera trobar en un còmic. Val a dir que en aquest sentit s’allunya anys llum del que seria l’univers Marvel dels últims anys, amb l’excepció de Deadpool. A Sin City els bons també fumen, maten, i són masclistes. Són fins i tot cruels. De fet, no pretenenen ser bons. Tenen els seus valors peculiars i la seva justícia personal, que imparteixen sense escrúpols.

Tot i tractar-se de tres històries diferents, la pel·lícula funciona perfectament com un tot. Els arguments i personatges es junten, se separen, es creuen, es tornen a juntar… Per moments sembla una mica confós, tot plegat, però a mida que van encaixant les peces del puzzle, tot té el seu sentit. A més, Frank Miller va encarregar a tres estudis diferents els efectes de cadascuna de les històries, però mantenint el blanc i negre i el to fosc del còmic. El resultat és espectacular, especialment les imatges de la sang de color blanc, que provoquen una sensació estranyament desconcertant.

En definitiva, es tracta d’un autèntic còmic de cine. Podeu comprovar-ho: en qualsevol moment de la pel·lícula podeu pausar la imatge, i el que tindreu és una vinyeta. També això té la seva explicació: no hi havia guió, els directors van utilitzar el còmic directament com storyboard. No us la perdeu.

https://www.youtube.com/watch?v=qY1jNRS07Es

Anterior‘El cerebro del niño’, una eina per entendre millor els nostres petits
SegüentAquest divendres al cine…
Avatar photo
Si pogués viuria del cine, de la música, de llegir i d’escriure. M’agrada tot el cine, no tinc manies: se’m posa igual de bé un bon western que un bon musical o un bon drama. Tinc les meves rareses: prefereixo Casino i Goodfellas a la trilogia del Padrino, i no entenc què li veu tothom a Audrey Hepburn. Les pel·lícules que he vist més vegades i no em cansaré de veure són: The quiet man, All that jazz, Glengarry Glen Ross i A few good men.