Aquesta és una anàlisi difícil. De la Roma d’Alfonso Cuarón, producció de Netflix que no té res a veure amb la capital italiana sinó amb la colònia mexicana on el realitzador es va criar, s’ha dit de tot: des de que és una obra mestra del cel·luloide fins que és ideal per veure-la en nits d’insomni pel seu caràcter buit i soporífer. Sigui com sigui, però, Roma ha guanyat recentment 3 premis Oscar de les 10 nominacions que tenia: a Millor direcció, Millor fotografia i Millor pel·lícula de parla no anglesa.

He de confessar que l’he vist tard, concretament la tarda abans de la nit de la cerimònia dels Oscar, així que el meu cap estava inundat d’opinions de tota mena i no sabia què em trobaria quan la vaig veure, tret del que tothom ressalta de la pel·lícula, agradi o no agradi: la fotografia. I efectivament és el primer que es destaca d’aquesta producció: els enquadraments, l’elegant blanc i negre, la il·luminació i el suau i quasi poètic moviment de càmara. Tot és absolutament excels, i al servei d’una història nostàlgica sobre la infància del propi Alfonso Cuarón i les dues dones que són els bastions de la seva vida: la seva mare i Liboria Rodríguez, l’empleada de la llar indígena que s’encarregava de la casa i dels nens, quelcom molt habitual en les families benestants de l’època; la “Libo” a qui dedica la pel·lícula. A Roma, doncs, seguirem la Cleo, una empleada domèstica d’origen mixteco que viu amb una familia bona del Mèxic dels anys 70, però que té una vida privada, amb necessitats i conflictes, com tothom, lluny de la familia que cuida. No li passaran gaires coses bones ,i, de fet s’anirà creuant de forma quasi màgica amb fenomens històrics reals (i tampoc no massa bons) de Mèxic. Però per ser una història tan dramàtica, nostàlgica i tan personal, la càmera és sempre distant, més pendent de com s’explica que de què s’explica. Alguns veuran poesia visual, altres fredor i falta d’empatia. I això és el que aparta molta gent del film: com Alfonso Cuarón controla aquesta càmera i com això repercuteix en tot el film.

Aquest enfocament (mai millor dit) pot convèncer o no, però és totalment deliberat. Cuarón va voler actors no professionals per garantir la veracitat de les escenes (però quins actors! les dues actrius protagonistes, nominades al Oscar), i per fer-ho encara més espontani, aquests no rebien el guió del que rodarien fins el mateix dia de rodatge. Tot, per retratar la veritat del Mèxic dels 70 que ell va viure (o recorda), amb tot allò bo i dolent de l’època, però sense jutjar què és bo i què és dolent, sinó mostrant els fets d’una forma contemplativa, artística, quasi onírica. Fins i tot es ret homenatge a sí mateix (hi ha escenes que estan fetes per recordar intencionadament a Children of Men, Y tu mamá también o, fins i tot, Gravity). Per què doncs uns plans tan llargs, distants, on cada enfocament sembla un quadre i no entrar en sentimentalismes? Fins i tot tracta a molts dels personatges impersonalment, sense noms (curiós no saber el nom de ningú de la familia per a qui treballa la Cleo quan Cuarón “debia ser” en aquella familia). És necessària l’empatia amb els personatges per poder gaudir del film? Salvant les distàncies, és un tema obert fa temps per Dunkirk de Christopher Nolan, i continuat per Alfonso Cuarón aquí. Se’ns està indicant que tot és transitori, tant les situacions bones que viuen els personatges com les dolentes, que hi ha tot un univers al voltant d’ells, que pot ser millor o pitjor o que els pot tocar o que no: en això trobo que és clau l’escena de la matança a la manifestació (fet real de l’època), tant des d’on l’observem com el seu contrast vers els nostres personatges.

Amb tot, Roma esdevé una pel·lícula contemplativa i difícil on la plasticitat de la càmera pot ser poesia visual per a uns i un flamant egocentrisme de Cuarón per dissimular la flaquesa d’un guió inexistent per a uns altres. Potser amb un tractament més habitual tant de la filmació com dels personatges com del ritme de la pel·lícula ens trobaríem davant d’un melodrama televisiu “d’Antena3 diumenge a la tarda”, però Roma no és això. No pretén ser un film on s’explica un tros de vida; és un tros de vida fet pel·lícula. No intenta explicar-te una història al Mèxic dels 70, sinó la Història del Mèxic dels 70 mitjançant sensacions i records d’infància. De fet, el fil conductor de la pel·lícula és ínfim a favor de portar a primer pla allò que normalment està al fons: l’entorn i la situació sociopolítica que hi ha al voltant dels protagonistes. De fet, a dures penes hi ha sentiments fins al final de la pel·lícula, quan els personatges canvien d’aires. I, de fet, la rutina i la distància és allò que aporta seguretat als personatges i el què aporta el film a l’espectador. Ho aconsegueix? Absolutament sí. És suficient sabent la poca empatia que mostra la pròpia pel·lícula vers els seus propis protagonistes? Almenys en el meu cas, també. No sé si Roma és cinema en majúscules, però sí que és art en majúscules.

Comparteix
AnteriorETC TEATRE. Unheimlich
SegüentFilm Challenge de març. Pel·lícules dirigides per dones
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Deixa una resposta: