Reconec que m’encanten les pel·lícules d’espies, i per sobre de tot, les d’espies ambientades a la Segona Guerra Mundial i Guerra Freda. És per això que Red Joan ja em va cridar l’atenció de bon principi. La nova pel·lícula de Judi Dench (coneguda pel paper de M a alguns films de James Bond) ens porta la història real de Melita Norwood, l’espia britànica que va treballar més anys per la KGB, ja que no es va destapar el cas fins al 1999, quan ella tenia 87 anys. El film és una adaptació de la novel·la homònima de Jennie Rooney, on explica la història de la “iaia espia” anomenada Joan Stanley.

El fil narratiu de la pel·lícula comença l’any 2000 quan el govern deté i acusa Joan d’alta traïció al regne britànic durant l’època de la Guerra Freda. Stanley, de 87 anys, veu com comença una epopeia d’interrogatoris a la seva ja més que adulta vida, i és a partir d’aquí que la pel·lícula s’anirà construint a partir de flaixbacs.  Alternarem les escenes policials del 2000 amb escenes del passat començant per Segona Guerra Mundial i avançant cap a la Guerra Freda. Joan Stanley, una estudiant de física aplicada a la universitat de Cambridge, coneix Leo Galich, un jove estudiant comunista que la introdueix en els cercles més polititzats dels estudiants del centre. Aquest és el primer canvi que pateix la Joan, ja que el fet d’entrar en contacte amb aquest corrent polític fa que la seva perspectiva del món canviï. Anys més tard, la Joan comença a treballar en unes instal·lacions secretes on treballen per aconseguir la bomba atòmica. Quan s’adona que està treballant per fer explotar el món, decideix robar la informació per donar-la a la Unió Soviètica pensant que si equiparen forces ningú gosarà fer servir l’arma. No obstant això, anys més tard, s’acaba descobrint el que realment va passar.

La història està ben explicada i molt ben narrada per les dues actrius protagonistes: Judi Dench a la Joan arrestada ja de gran, i Sophie Cookson en el paper de la jove. Trevor Nun, el director, fa una bona feina amb les càmeres i les posicions, així com amb les escenes, ja que en cada moment ens ensenya la informació que necessitem per seguir cronològicament la història i entendre les decisions que pren la Joan. Ara bé, les línies que es projecten són força familiars i típiques, i per tant, més enllà de la història de l’espia, no aporta res de nou a nivell tècnic. Algunes escenes s’allarguen un xic massa i això també pot fer que en algun moment pugui caure en la redundància o la tediositat. L’acció és gairebé inexistent, substituïda per converses i preses de decisions en tot moment, però no es veuen gaires imatges del que realment va comportar la guerra i sí que se’n veuen moltes prenent el te en cases típicament britàniques.

Ara bé, a nivell de guió trobo que s’ha decantat molt per un masclisme documentat del moment, precisament per donar a entendre el canvi que hi ha hagut en la societat i com ja ha anat canviant el paper de la dona fins a l’actualitat (sense intenció d’entrar en cap mena de debat).

En general, Red Joan ens proposa un producte acceptable i interessant, malgrat els aspectes negatius que hem comentat. No arribarà a premis, però ens permet gaudir d’una bona estona i història.

Deixa una resposta: