L’infern a la terra
Mandy era una de les pel·lícules més esperades del Festival de Sitges 2018. A part de la seva aposta radical, comptava amb la presència del seu protagonista, Nicolas Cage, i del director, Panos Cosmatos.
La història de Mandy pot semblar poc original. Nicolas Cage interpreta a un llenyataire que viu amb la seva dona, Mandy, en una casa al bosc, a prop del llac. Un dia la Mandy és atacada pels membres d’una secta religiosa i ell ho deixa tot per venjar-se.
Ja hem vist molts films de venjança, de tots tipus i colors, però Mandy té la voluntat de ser un film diferent. Diferent a qualsevol altre. El director ens endinsa en un univers que no sembla del nostre món. La pel·lícula està fracturada (no dividida) en diferents segments, tots envoltats d’un ambient oníric i místic, on res no és realista. Ni la música, ni el so, ni la fotografía ni els personatges, que semblen sorgits d’un malson lisèrgic.
Mandy és un film que demana un gran peatge a l’espectador. No només ha d’entrar en aquest malson sinó que després també haurà d’aconseguir sortir-ne il·lès. Cal dir que el treball del director durant la primera part de la pel·lícula és la que li dóna pes i importància, ja que la resta és un recital de caos. Sense ser tan críptica com l’anterior treball de cosmatos, Over the Black Rainbow, no estem parlant d’una pel·lícula accessible pel gran públic.
Mandy és una pel·lícula radical, un frenesí de sensacions i sang. No cal dir que productes com aquests són ideals per gaudir a Sitges, on el públic aplaudia i cridava amb cada nova barrabassada. I com que la bogeria no té aturador, el passi es va convertir en una experiència èpica. Agradarà als fans del gore i la violència i qui vulgui viure alguna cosa especial al cinema, però qui busqui un film convencional i racional, més val que vagi a una altra sala.
