Gaspar Noé sempre havia estat un director que entre treball i treball es prenia el seu temps. La cruesa d’Irreversible (2003) va començar a (des)variar cap al surrealisme i el joc amb colors amb Enter the Void (2009), i tot i que amb Love 3D (2015) va voler donar un gir estilístic als seus films apostant per una història d’amor amb sexe 100% explícit, el director va aconseguir allò que no va poder fer a Enter the Void. I amb ulleres 3D. Per altra banda, l’any passat, la seva obra mig pel·lícula mig rave, Clímax (2018), guanyava com a millor pel·lícula de la secció oficial del passat Festival de Sitges i, sorprenentment, aquest 2019 Noé ha tornat, fora de competició, això sí, amb una nova obra, Lux Aeterna (2019), la seva obra més personal. Potser per això els seus curiosos crèdits finals només inclouen els noms del cast&crew i cap cognom. Només dura 52 minuts, amb la qual cosa costa trobar-li cabuda dins la cartellera cinematogràfica, però sens dubte és cinema amb majúscules: catàrtic, profund, amb grans actors i actrius fent d’ells mateixos com Béatrice Dalle, Charlotte Gainsbourg, Abbey Lee i Karl Glusman i, com sempre, sense diàlegs preestrablerts. No en va, al posterior Q&A que hi va haver, Noé va deixar anar que “soy mejor dialoguista cuando no hago los diálogos”, i que únicament donava directrius sobre què havia de passar a les escenes, i quasi en temps real: la pel·lícula es va rodar en 5 dies i es va construir sobre la marxa. De fet, la primera conversa entre Dalle i Gainsbourg es va rodar al final del rodatge.

Rodat amb una naturalitat que espanta, el guió és una carta d’amor al cinema feta des del costat més fosc: els problemes d’un rodatge impossible d’una pel·lícula sobre bruixes. No queda ningú viu (en el sentit més figurat de la paraula): ni actors, ni directors, ni tècnics, ni assistents. Ni tan sols la premsa cinematogràfica, encarnada per un periodista que té el do de l’oportunisme fins i tot per disculpar-se per ser inoportú. Així doncs, allò que comença com un estira-i-arronsa entre el director de fotografia i Béatrice Dalle acaba en un autèntic infern que es fa palès en el rodatge d’una crema de bruixes de la qual, i en això feu-me molt de cas, val més que s’abstinguin les persones epilèptiques. Lux Aeterna, com dic, té menys d’una hora de metratge, però és tan intensa que no es fa pas curta. Però eh, tampoc llarga.

Amb Lux Aeterna Gaspar Noé planteja, en una de les millors projeccions d’aquesta edició de Sitges, una realitat alternativa via un notable exercici metacinematogràfic (no exempt de pretenciositat, això sí) en què, a més, juga amb la multicàmera, molt al mode que va popularitzar tant Brian de Palma, i juga amb els alter egos de tal forma entre els personatges, que només qui va veure Clímax i es va saturar pel malestar general pot saber el què li espera. Sense LSD pel mig, és clar, que són actors i actrius respectables.

Comparteix
AnteriorEL LLIBRETER RECOMANA… ‘L’abisme’
Següent‘Una magia más oscura’, el primer volum d’una trilogia
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Deixa una resposta: