Tot bon aficionat al cinema sap que si s’analitzen en profunditat la majoria de pel.lícules, en cada una d’elles hi trobaríem referents que el director ha utilitzat per tal de construir el seu treball. De fet, un dels films més aclamats de l’any, La la land, està ple de petits homenatges als vells musicals que han marcat la història del cinema. El director suec d’origen xilè Daniel Espinosa no s’ha amagat en cap moment que el seu nou treball veu directament de les aigües d’Alien i en menor mesura de 2001…, però una cosa és utilitzar referents o idees per tal de plasmar-los a la gran pantalla, i l’altra realitzar un treball idèntic a un altre sense aportar ni un xic d’originalitat ni de frescor respecte l’original.
Life és una pel·lícula de ciència ficció que no aporta res al gènere. Els més que notables efectes visuals i la seva bona fotografia, no serveixen per amagar un fluix guió carregat de tòpics i unes febles interpretacions. El problema no és tant amb la forma, sinó amb el contingut. Els diàlegs són insubstancials  i no aporten gens de personalitat al film. Tot és previsible, no hi ha ni un punt de sorpresa -ni al final- i algunes escenes són més representatives de pel·lícules de sèrie B, que no pas d’una producció made in Hollywood.


Tot jugava a favor d’Espinosa: tenia la idea i tenia els actors, un sextet capitanejat per Jake Gyllenhal -lluny del seu nivell habitual- i completat per Rebecca Ferguson, Ryan Reynolds, Hiroyuki Sanada, Ariyon Bakare i Olga Dihovichnaya. Només calia donar certa profunditat a la idea per tal que no és convertís en un mer entreteniment de diumenge tarda, però Espinosa ha preferit flirtejar més amb els Blockbusterts, que no pas amb un estil més seriós i acurat que dotés el seu treball d’una certa filosofia que hagués encaixat d’allò més en una temàtica que ho requeria i fins i tot ho demanava a crits.


Potser l’error ha estat meu d’esperar una pel·lícula amb els referents dels grans mestres, però suficientment madura per donar la volta a un gènere i oferir la seva pròpia visió, com han fet Nolan o Villenueve en els seus últims treballs. Sí, segurament és això.

Comparteix
AnteriorCineclub Vic
SegüentAquest divendres al cinema…
Marc Orra Boix
Elèctric de professió però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic m'agrada perdrem pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.

Deixa una resposta: