Alguna cosa va canviar a la vida de Viktor Tsoi, quan als disset anys el van expulsar de  l’Acadèmia de Belles Arts i va començar a escoltar una música que arribava amb comptagotes, en moltes ocasions, clandestinament a la seva ciutat. La influència de bandes com Talking Heads, Joy Division, David Bowie o T-Rex, van calar profundament en una joventut que clamava llibertat dins d’un país on la vella guàrdia comunista de la URSS començava a mostrar signes de feblesa. Aquests joves viurien a ritme de Psycho Killer sota l’atenta mirada de Marc Bolan a les parets de les seves habitacions mentre es prenien al peu de la lletra el vell lema punk “Viu ràpid i mor jove”.

El Rock Club de Leningrad va ser una vàlvula d’escapament per a una generació apolítica i asfixiada que només buscava viure a la seva manera i no com la gran maquinària estatal els obligava. En aquest marc és on el director Kirill Serebrennikov ha situat la seva pel·lícula Leto, una voràgine audiovisual i musical que retrata una època de sexe, drogues i, com no, Rock’n Roll. En aquesta escena musical hi trobem en Mike Naumenko, líder de la banda Zoopark; Viktor Tsoi, líder de Kinó; i Natasha, parella de Mike i groupie en tota regla. A través d’aquest triangle amorós, Kirill radiografia amb esperit crític una societat que mirava des de lluny a occident mentre restava hermètica i impassible en el seu món particular. Només els concerts clandestins organitzats per en Mike i el club de Rock servien com a mètode d’evasió per a aquests joves. Això sí, sempre sota l’atenta mirada vigilant del KGB, el qual censurava qualsevol tipus de lletra que no s’escaigués amb les directrius del règim.

Kirill ha rodat a ritme de rock, i tot i els alts i baixos de la pel·lícula, manté l’atenció gràcies als increïbles temes de la seva banda sonora, el quals es van encadenant durant més de dues hores. Només per això, als més nostàlgics de les dècades dels 70 i 80, ja ens té el cor robat. Leto emana força, romanticisme i llibertat a crits, com també fan les lletres de les cançons de Viktor: “La elektrichka (Estat) em porta allà on no vull anar… Per què callo? Per què no crido? Callo.” Això acabaria convertint-se en un icona de la contracultura soviètica.

De pel·lícules sobre moviments musicals n’hi ha per donar i per vendre, però Kirill ha desdibuixat una realitat amb una tècnica increïble, allunyant-se dels convencionalismes més bàsics del gènere. Evidentment hi trobem els elements de sempre com són les drogues, l’alcohol i la bona música, però el director ha sabut donar-li un gir introduint escenes surrealistes i gravant en blanc i negre, fet que serveix de pretext per contextualitzar l’obra en una època on la por i l’angoixa eren el pa de cada dia.

Sorpresa agradable, que tot i el seu final irregular, manté aquesta aposta arriscada i valenta per explicar un moviment que ha passat (o han volgut que passés) massa desapercebut per la resta del món. Però com tots sabem, la música no té fronteres, i el Rock’n Roll encara menys.

Deixa una resposta: