La guerra civil ha estat una font incansable d’històries que el cinema ha reflectit de mil i una maneres a la gran pantalla; una mirada crítica i reflexiva a una època que marcaria la història més recent del país i que deixaria unes cicatrius que encara, avui dia, no han acabat de cicatritzar del tot. Potser molts de nosaltres en algun moment hem pensat que el cinema espanyol ja ha abusat massa i ha tret tot el suc que podia treure de la guerra civil, però el passat festival de San Sebastián ens va demostrar que d’idees originals no en falten, i que la guerra, encara ha de donar molta guerra, si em permeteu la llicència.

Cinc anys després de Loreak, i tan sols dos anys des d’Handia, guanyadora de deu premis Goya, el premi especial del jurat i el premi al cine Basc del festival de San Sebastián, Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenaga tornen amb un drama amb la guerra civil i la postguerra com a teló de fons, però des d’un punt de vista que molt poques vegades hem vist als cinemes. La trinchera infinita ens explica una part poc recordada del conflicte, la dels anomenats “talps”: republicans que durant llargs períodes de temps van romandre ocults en forats o falses parets dins les seves pròpies cases per tal d’escapar de la repressió del règim franquista. Més de trenta anys es passa Higinio (Antonio de la Torre) darrere els murs de la seva pròpia casa, mentre la seva dona Rosa (Belén Cuesta) i el seu fill viuen en l’intent desesperat que tot sembli d’allò més normal a ulls de la resta de la gent. Un retrat claustrofòbic i angoixant de la guerra lluny de la majoria de produccions on els combats, les canonades i les lluites a les ciutats centren el focus d’atenció del relat.

A La trinchera infinita tot és apagat, fosc i, perquè no, petit. La sensació d’asfíxia és una constant en cada escena, i  l’espectador, a  través de la mirada d’Higinio, pot arribar a sentir el patiment i la desesperació d’aquell qui se sent pres dins la seva pròpia casa. Els directors no tenen cap pressa per explicar una història que requereix de tota la pausa i la paciència del món. No ens podem arribar ni a imaginar com devien passar el temps o com de llargs se’ls havien de fer els dies a les persones que van haver de suportar aquest calvari. Per aquest motiu, és d’agrair que hagin tingut cura, i una especial delicadesa, en intentar que tot fos el més fidel possible a la realitat, i per aquest motiu, explicar una història tan complexa, requereix els minuts que facin falta. A Jon, Aitor i Jose Mari els agrada preparar minuciosament cada aspecte dels seus treballs i documentar-se a fons per tal que tot resulti el més coherent possible; La trinchera infinita no n’és una excepció. Per això, i de nou, de les mans de Javier Agirre, la fotografia torna a ser una peça fonamental, tal i com vam poder veure en el seu últim treball, Handia. Si en aquesta, Agirre ja va demostrar la seva capacitat per captar l’essència de la història a través de la bellesa dels seus paisatges, a La trinchera infinita canvia totalment de registre amb un magnífic treball d’interiors en què les parets, els forats i els espais tancats en els protagonistes i una part fonamental per tal d’arribar a entendre la vida i la mentalitat dels anomenats talps. L’altra part fonamental d’aquest treball són el duet protagonista. Gairebé mitja vida de captiveri el que han de suportar Higinio i Rosa, aquesta última amb circumstàncies molt diferents, però en definitiva, presa d’una realitat que mica en mica l’acabarà pertorbant-la més que al seu propi marit. Dos treballs impecables els que ens regalen Antonio de la Torre i Belén cuesta, amb una complicitat que traspassa qualsevol barrera que els pugui separar i d’una gran maduresa interpretativa. La relació entre els dos protagonistes és dura, freda i distant a causa de la situació que els envolta, però en certs moments també acaba resultant poètica i hipnòtica. Poques vegades les mirades arriben a explicar tant com els ulls de de la Torre i Cuesta, o Higinio i Rosa. Mirades cansades i sense esperança mentre a través de la finestra veuen com el temps se’ls escapa, i com fora d’aquelles parets, el món avança sense aturador.

La trinchera infinita no deixa de ser un petit homenatge a aquestes persones que van romandre dies, mesos i anys en l’anonimat més absolut, i un recordatori a aquells que indirectament també van patir les conseqüències d’aquell drama. Jon Garaño, Aitor Arregi i José Mari Goenaga han realitzat un treball que fuig del sensacionalisme i es limita a exposar-nos uns fets i les seves conseqüències en la vida dels seus protagonistes. Ben merescuts els 4 premis que va rebre durant el passat festival de San Sebastián, com ben merescudes seran les gairebé segures nominacions que tindrà aquest treball als premis Goya. Tres directors que en poc temps han aconseguit escalar fins als graons més alts dels cinema i que esperem no tinguin cap intenció ni cap pressa per baixar-los.

 

Deixa una resposta: