Vint-i-cinc anys han passat des de l’estrena de la pel·lícula, i la seva qualitat tant humana com cinematogràfica és incontestable. Famós pel cinema d’aventures, ja havia fet incursions en el terreny historicodramàtic amb The Color Purple (1985) i Empire of the Sun (1987), però no va ser fins Schindler’s List (1993) i els seus 7 premis Oscar (pel·lícula, direcció, guió, banda sonora, muntatge, fotografia i direcció artística) que a Steven Spielberg no se’l va considerar un dels grans directors de cinema, i no és per menys. Vint-i-cinc anys després, el seu gran film s’ha reestrenat als cinemes.

Va estar dubtant durant 10 anys si dirigir aquest projecte, ja que no se sentia prou capaç per dur a bon terme una obra tan immensament solemne i propera a ell (Spielberg no només és jueu sinó que a més, la seva familia va ser damnificada durant l’Holocaust a Polònia i Ucraïna). De fet, durant anys va estar assignat per ell mateix a Martin Scorsese, i fins i tot el gran Billy Wilder (exiliat per l’auge nazi previ a la Segona Guerra Mundial) va mostrar interès per dirigir el film. Però al final Spielberg va decidir agafar les regnes d’aquesta història tan intensa com real i la va convertir en una de les grans pel·lícules de finals del segle XX, de gairebé 200 minuts i que no obstant passen d’una volada. La fotografia de Janusz Kamisnki és simplement espectacular, ja que imita el cinema documental, i amb un blanc i negre que juga amb intel·ligents clarobscurs que li otorguen solemnitat i cert rigor augmenta la sensació de documental. La música de John Williams és excelsa i molt inteli·ligent, sempre enfocada als damnificats i mai posant música als nazis per impersonar-los i treure’ls tota humanitat. I què dir del precís i minuciós guió de Steven Zaillian, que a petició del propi Spielberg va allargar a gairebé 100 minuts més el metratge per donar veu i protagonisme no només a Oskar Schindler i al dirigent de les SS i amo del guetto de Cracòvia Amon Göth, sinó també a desenes de jueus dels qui coneixerem cara, veu i vida, la qual cosa dota al film d’una veritat incòmode i gens melodramàtica on tindrem més de 100 personatges amb diàlegs i milers d’extres, i que alhora serviran per què entenguem l’arc de transformació d’Oskar Schindler i no sigui quelcom gairebé màgic i epifànic. La seva acció va salvar milers de vides, però no era un sant: tot el primer tram de pel·lícula ensenya sense reserves l’afany de Schindler per acaparar diners a costa de la guerra i l’oportunitat que li aporta el règim nazi de contractar mà d’obra barata. Que fos jueva era el de menys.

No volia deixar d’esmentar el detall que, tot i que Schindler’s List està filmada en blanc i negre, la pel·lícula comença i acaba en color, de manera que s’enfosqueix deliveradament el període nazi i es mostra com un món sense llum excepte per unes espelmes cap al sector final del film i la colpidora nena del vestit vermell que viu la famosa i infame Nit dels Miralls Trencats i que és el focus de la mirada de Schindler des d’un turó i moment en què la seva moral fa el “click”.

A la reestrena del film s’emet un missatge del mateix Steven Spielberg als espectadors que desitgem (re)viure l’experiència d’aquesta obra en pantalla gran i on confessa que la seva intenció sempre va ser mostrar una història de vida i esperança dins d’un infern que per res del món s’hauria d’oblidar. I és que Schindler’s List no és un biopic sobre Oskar Schindler: és un biopic sobre centenars de jueus que van viure l’Holocaust i van tenir la gran sort de sobreviure gràcies a l’acció humanitària d’Oskar Schindler. I aquí radica la potència real del guió, i de la pel·lícula. Spielberg no usa l’Holocaust per explicar la vida d’un home bo. Usa l’acció d’un home bo per explicar l’Holocaust. Imprescindible.

Comparteix
Anterior‘El bocadillo’ de Wismichu per fi és documental
SegüentCINECLUB VIC. Helen
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.

Deixa una resposta: