Vint-i-cinc anys han passat des de l’estrena de la pel·lícula, i la seva qualitat tant humana com cinematogràfica és incontestable. Famós pel cinema d’aventures, ja havia fet incursions en el terreny historicodramàtic amb The Color Purple (1985) i Empire of the Sun (1987), però no va ser fins Schindler’s List (1993) i els seus 7 premis Oscar (pel·lícula, direcció, guió, banda sonora, muntatge, fotografia i direcció artística) que a Steven Spielberg no se’l va considerar un dels grans directors de cinema, i no és per menys. Vint-i-cinc anys després, el seu gran film s’ha reestrenat als cinemes.
Va estar dubtant durant 10 anys si dirigir aquest projecte, ja que no se sentia prou capaç per dur a bon terme una obra tan immensament solemne i propera a ell (Spielberg no només és jueu sinó que a més, la seva familia va ser damnificada durant l’Holocaust a Polònia i Ucraïna). De fet, durant anys va estar assignat per ell mateix a Martin Scorsese, i fins i tot el gran Billy Wilder (exiliat per l’auge nazi previ a la Segona Guerra Mundial) va mostrar interès per dirigir el film. Però al final Spielberg va decidir agafar les regnes d’aquesta història tan intensa com real i la va convertir en una de les grans pel·lícules de finals del segle XX, de gairebé 200 minuts i que no obstant passen d’una volada. La fotografia de Janusz Kamisnki és simplement espectacular, ja que imita el cinema documental, i amb un blanc i negre que juga amb intel·ligents clarobscurs que li otorguen solemnitat i cert rigor augmenta la sensació de documental. La música de John Williams és excelsa i molt inteli·ligent, sempre enfocada als damnificats i mai posant música als nazis per impersonar-los i treure’ls tota humanitat. I què dir del precís i minuciós guió de Steven Zaillian, que a petició del propi Spielberg va allargar a gairebé 100 minuts més el metratge per donar veu i protagonisme no només a Oskar Schindler i al dirigent de les SS i amo del guetto de Cracòvia Amon Göth, sinó també a desenes de jueus dels qui coneixerem cara, veu i vida, la qual cosa dota al film d’una veritat incòmode i gens melodramàtica on tindrem més de 100 personatges amb diàlegs i milers d’extres, i que alhora serviran per què entenguem l’arc de transformació d’Oskar Schindler i no sigui quelcom gairebé màgic i epifànic. La seva acció va salvar milers de vides, però no era un sant: tot el primer tram de pel·lícula ensenya sense reserves l’afany de Schindler per acaparar diners a costa de la guerra i l’oportunitat que li aporta el règim nazi de contractar mà d’obra barata. Que fos jueva era el de menys.
No volia deixar d’esmentar el detall que, tot i que Schindler’s List està filmada en blanc i negre, la pel·lícula comença i acaba en color, de manera que s’enfosqueix deliveradament el període nazi i es mostra com un món sense llum excepte per unes espelmes cap al sector final del film i la colpidora nena del vestit vermell que viu la famosa i infame Nit dels Miralls Trencats i que és el focus de la mirada de Schindler des d’un turó i moment en què la seva moral fa el “click”.
A la reestrena del film s’emet un missatge del mateix Steven Spielberg als espectadors que desitgem (re)viure l’experiència d’aquesta obra en pantalla gran i on confessa que la seva intenció sempre va ser mostrar una història de vida i esperança dins d’un infern que per res del món s’hauria d’oblidar. I és que Schindler’s List no és un biopic sobre Oskar Schindler: és un biopic sobre centenars de jueus que van viure l’Holocaust i van tenir la gran sort de sobreviure gràcies a l’acció humanitària d’Oskar Schindler. I aquí radica la potència real del guió, i de la pel·lícula. Spielberg no usa l’Holocaust per explicar la vida d’un home bo. Usa l’acció d’un home bo per explicar l’Holocaust. Imprescindible.
