El cinema de Belén Funes no és fàcil de mastegar ni de digerir, però és necessari. És una directora made in ESCAC que aborda la realitat des d’un altre punt de vista. És un cinema que et mira als ulls, sense por ni sentimentalismes. 

La pel·lícula La hija de un ladrón és la seva òpera prima i està inspirada en el curtmetratge Sara a la fuga, de la mateixa directora i produït per Isabel Coixet, premiat en el Festival de Màlaga de 2015 amb la Biznaga de plata al millor curtmetratge i a la millor realització. Aquí la història de la Sara continua. Al curtmetratge, ens va explicar un fragment de la vida d’una adolescent, la Sara, a un centre d’acolliment de menors (un espai gens vist al cinema espanyol) i ara és el mateix personatge, maltractat per la vida, però amb 22 anys i un bebè. 

De fet, els personatges d’aquesta cinta són enigmàtics ja que l’espectador pot fabular sobre el seu passat i el seu futur. Interpretada per una immensa Greta Fernández, Concha de Plata a la Millor interpretació femenina d’enguany, que, per primer cop, treballa junt amb el seu pare, l’excel·lent actor Eduard Fernández, interpretant justament a un pare i una filla.

I és per això que aquest melodrama parla principalment de la família i dels lligams familiars. És quelcom molt cinematogràfic i que encaixa amb el plantejament: la impossibilitat de tenir/fer una família “normal”. Si la relació filla-pare és tensa, plena de soledat i frustració; la relació de la protagonista amb el pare del bebè (Àlex Monner) és d’amistat i no d’amor. Les dues figures masculines s’allunyen constantment de la seva vida. Ella sempre camina sola i és massa jove per uns carrers de Barcelona tan grisos, adults i durs. Res és “normal”.

Belén Funes roda d’una manera molt concreta, rodejada d’un equip ple de talent, que narra un cinema social compromès amb els treballadors/es pobres que malviuen als extraradis de les grans ciutats. Sense pena ni compassió, la càmera segueix a la protagonista com si fos la seva ombra. La posició i la naturalitat fa que, fins i tot, tingui un punt de documental. Aquí podem entreveure la influència del cinema en la manera de rodar i en la temàtica dels cineastes belgues Jean-Pierre Dardenne y Luc Dardenne és força clara en films com El niño de la bicicleta (la recerca infructuosa de la comunicació d’un fill amb el seu pare) amb frases com “¿Me vas a llamar? A mí nunca me llama nadie” o com Rosetta que, igual que la Sara, la seva protagonista té aquest anhel de “normalitat” que inclou tenir una família, una feina i una casa. 

La fragilitat, l’angoixa i la tristor de la Sara (Greta Fernández) es palpa en la profunditat del detall. Coses tan simples com pentinar-se el cabell, arreglar-se per anar a veure el seu pare, rentar plats o canviar un bolquer tenen una força narrativa plena de ràbia per una situació personal que la sobrepassa. 

Volem que la Sara sigui feliç però intuïm que no ho serà mai.

Comparteix
AnteriorConeix l’Escriba. Marc Orra
SegüentCINECLUB XIC. ¡Liberad a Willy!
Joan Margarit
De petit em divertia amb el meu germà rodant pel·lícules en Súper 8. Visc permanentment enamorat de Wilder, Kurosawa, Ford, Chaplin, Welles, Leone, Kubrick, Berlanga, Spielberg, Lynch i Hitchcock. El meu racó preferit de la casa és la meva butaca on, sempre ben acompanyat de bona música, devoro llibres i còmics. Sèries? ‘Star Trek’, ‘The Twilight Zone’, ‘Northern Exposure’, ‘Breaking Bad’ i ‘Game of Thrones’. M’agrada pensar que vivim envoltats de Cultura.

Deixa una resposta: