Sabeu quan tens tantes sensacions dins del cos i el teu cervell no sap com començar a 
plasmar-les en un full? En el cas que ho vulgueu escriure és clar. Doncs amb això és amb el què em trobo minuts després de sortir de la sala de cinema havent vist La La Land: intentant posar ordre als meus pensaments. En primer lloc, caldria dir que La ciudad de las estrellas (La La Land), si és que algú en tenia algun dubte a hores d’ara, és la gran candidata a, pràcticament, tots els Oscars i premis a les quals està o estarà nominada.
Tot i el bagatge relativament curt en el món de la direcció cinematogràfica, Damien Chazelle és un enamorat de la música i, concretament, del Jazz, com ha demostrat en cada una de les seves pel·lícules. Al 2009 ja ens va sorprendre amb una òpera prima carregada d’intencions: Guy and Madeline on a Park Bench és un musical a ritme de jazz clàssic sobre una parella en crisis. Cinc anys més tard, donava la campanada amb l’esplèndida Whiplash, altra vegada amb el fil conductor de la música i el jazz, però, aquest cop, amb una vessant més dura i crua. Aquest any, el jove director de Providence ha entrat per la porta gran al 2017, més ben dit, per la porta gran, amb catifa vermella i amb un seguici de trompetes i saxofons, com no, tocant a ritme de Charlie Parker. Si amb alguna cosa brilla especialment aquest director és amb la música, que ja s’ha convertit en marca de la casa dins la seva petita, però brillant, obra.
Pocs directors s’atreveixen amb un gènere tant complex com és el musical i ell ho ha fet. I de quina manera, senyores i senyors. Homenatjant i deixant-se guiar pels grans clàssics de la història del cine com Singin in the rain o Broadway melody of 1938 i allunyant-se una mica de la vessant més moderna com poden ser Chicago o Moulin Rouge.
La ciudad de las estrellas: La La Land és una historia d’amor, somnis i també frustracions, narrada al compàs de notes de Jazz clàssic; però dins la pròpia història no podem evitar trobar certs matisos i diferents textures que donen peu a diferents interpretacions.
La pel·lícula és tendra i delicada, com si per moments s’hagués de trencar en mil bocins, per esdevenir un fracàs, però lluny d’això aguanta amb fermesa i vitalitat, sense entrar, en cap moment, en falsos sentimentalismes que pateixen films d’aquestes característiques. El guió és simple però sòlid i no li calen gaire paràboles per explicar una bonica relació amorosa.
Chazelle també cuida especialment l’apartat visual; l’esclat de colors i els diferents escenaris de la pel·lícula és desdibuixen entre la realitat i la ficció creant un món entre la fantasia i la ciutat de Los Angeles. De fet, i a part dels dos protagonistes, aquesta ciutat no deixa de ser un tercer protagonista de la història, un personatge més que completa un bonic triangle d’amor.
Tot encaixa i res sobra. Les coreografies són realistes i s’allunyen dels gran muntatges més ostentosos, cosa que, en la meva opinió, representa un encert en tota regla, i per altra banda, la parella protagonista brilla amb llum pròpia.
No s’entendria La La Land sense Emma Stone i Ryan Gosling. Dóna la sensació que només ells han pogut realitzar tal treball. Poques vegades la complicitat i la química entre dos protagonistes ha donat tants fruits i tant bones sensacions com aquesta. Ryan Gosling torna a un nivell altíssim i captiva amb la seva mirada innocent i el seu mig somriure que dibuixen els seus llavis. Explota a la perfecció les seves dots musicals i de ballarí i firma un treball entre el drama i la comèdia, dos gèneres que tant bons fruits li han donat. Davant seu, i segurament un puntet per sobre, trobem a Emma Stone. Ai mare! No sé ni què dir d’aquesta meravellosa actriu. Poques actrius saben captivar a l’espectador com ella. Els seus ulls ocupen tota la pantalla quan apareix a escena, i compta amb una varietat de registres que, marcant la diferencia. Sens dubte, i sense oblidar a la gran Isabelle Hupper, Emma Stone realitza una de les millors interpretacions de l’any.
En resum la pel.lícula posseeix dos trets característics que provocaran que agradi a un gran ventall d’espectadors. El primer és que no abusa de les actuacions i els números musicals, per tant, pot englobar un registre més ampli d’espectadors i l’altre és, que des de l’inici, el ritme de la pel·lícula és alt i constant, en llenguatge musical podríem dir que el film està gravat en “Allegro”.
El Musical representa un viatge exuberant sense caure en pretensions massa altes. És com entrar en una botiga de barri plena de regalèssia i núvols de sucre. Sí, realment aquesta última frase és embafadora i cursi, però, és que realment el film et provoca aquesta sensació. Surts xiulant del cine l’hipnòtic tema principal: “City of the stars”, i camines com si per moments el món sigui un lloc bonic i feliç i no una merda, com malauradament és en realitat. Hom dirà que és un producte “made in Hollywood” carregat de tòpics i fet expressament per guanyar les grans estatuetes, i no ens enganyem, realment és així, però si-us-plau, deixem-nos de tonteries, ja que si els films destinats i fets per agradar als acadèmics de Hollywood han de ser d’aquesta qualitat, benvinguts siguin.
Tornant al principi, La La Land m’ha provocat sensacions que feia temps que no tenia en sortir del cinema. I sí, crec que és una obra mestra amb tota regla. I sí, m’he enamorat d’Emma Stone, no patiu però, a vosaltres també us passarà.
I sí, com no podia ser d’una altre manera, La ciudad de las estrellas: La La Land té un gran inconvenient, i és que s’acaba.
