Són temps difícils per a Honk Kong. La sòlida reputació de la que gaudia aquesta ciutat anys enrere sembla haver-se truncat degut a la recessió econòmica que va patir el país el 2019. Diferents crisis tant a nivell social, econòmic i polític han portat Honk Kong a patir una sotragada que ja es comença a notar a diferents àmbits de la població. El director Danny Wong ha traslladat aquesta problemàtica a la gran pantalla amb una història que ens explica el dia a dia d’un “broker” de les finances caigut en desgràcia, que sobreviu pels carrers de la ciutat amb un establiment de menjar ràpid  com a únic refugi.

I’m livin’ it brilla per la sinceritat de la proposta i pel fet de no caure ens certs paranys melodramàtics que la podrien convertir en un producte totalment manipulat. El director no enganya ni juga amb les llàgrimes de l’espectador (que no són poques). Així són les coses i així les expliquem, sense matisos, sense trampes i amb aquell punt d’humanitat que, per sort, encara conserven algunes persones. Aaron Kwok (The detective, Murderer, Cold War), que ens regala una de les seves millors interpretacions, exerceix d’àngel de la guarda d’unes persones que es troben en una situació molt similar a la seva. Aquesta família tan particular que es reuneix cada dia al mateix restaurant obert les 24 hores del dia per poder dormir sota un sostre, s’acabarà convertint en un refugi pel protagonista, però al mateix temps, en la font dels seus maldecaps quan s’adoni que no pot protegir i ajudar tothom.

Durant gairebé dues hores, I’m livin’ it ens explica una història crua i per moments descarnada. Fins i tot m’atreviria a dir que l’espectador corre el risc d’enfonsar-se en la misèria com ho fan els seus protagonistes, però si furguem entre les múltiples capes que ens aporta el film, acabarem per trobar un bri de llum i esperança en unes vides truncades per una societat que els ha abandonat. Wong m’ha convençut en tots els aspectes. La vessant més tècnica de la proposta és del tot encertada i sense floritures que restin importància al que se’ns vol explicar, i pel que fa a les interpretacions, com he dit, Aaron Kwok brilla pels matisos i el realisme del seu treball i encapçala un repartiment que no deixarà ningú indiferent.

Bona nota per Danny Wong, que amb aquesta història aconsegueix aprofundir fins l’interior de les nostres ànimes amb una lliçó magistral d’estil i, per què no, de vida.

https://www.youtube.com/watch?v=I0hMfDInK_4

AnteriorJoc de contes. Recuperant els clàssics
Següent“Chasing The Dragon II: Wild Wild Bunch”. Festival Nits de cinema oriental de Vic
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.