Tot i que, aquells que em coneixeu sabeu que soc una gran fanàtica del gènere negre, dins el gran ventall de possibilitats i etiquetes que hi ha, un dels que menys m’atrau és el gènere d’espies. No obstant això, Hotel Metropole em va atraure per dos temes molt diferents i superficials; primer de tot la portada i segon que la protagonista fos una dona.

Sebastià Bennasar ja ens havia deixat gaudir de la seva literatura anteriorment, però és que aquesta vegada ens regala un caramel. I no ho dic per la dolçor, perquè tot i que la protagonista em sembla d’allò més tendre i dolça, ho dic perquè cada llepada et va deixant veure sabors nous. És com anar degustant diferents gustos amb diferents essències.

L’autor mallorquí ens proposa una història amb dues línies temporals; una al cap d’any del 1989 i l’altra parteix de la Segona Guerra Mundial. En les dues línies temporals hi trobem diferents personatges, però la protagonista, la Katharina Fürst hi és present en totes dues i és qui provoca tot el que passa. Fürst és una jueva alemanya que aconsegueix escapar del país amb un gran secret, el secret que desencadenarà tot el que ha de passar al llarg de la història. Per altra banda, el 1989 un escriptor mallorquí, beneficiari d’una beca per estudiar a Portugal, es disposa a volar de tornada cap a Mallorca i a buscar-se un futur després d’acabar els estudis. No obstant això, el vol es cancel·la i es veu obligat a passar la nit de Cap d’any a l’Hotel Metropole de Lisboa, un fet que al principi sembla una maledicció, però que farà que li canviï la vida.

La innocència que la senyoreta Fürst desprèn al llarg de tota la històrica xoca completament amb el caràcter fort i el tarannà supervivent que té. Tot i que pot semblar contradictori, crec que és un tret molt interessant d’aquest personatge femení i protagonista de tota la història, ja que d’aquesta manera s’expliquen la gran majoria de decisions que pren. La resta de personatges també són d’allò més rellevants, tant aquells que envolten tant amb amistat com amb enemistat la protagonista. Però segurament, a part del personatge femení, el més interessant és el paper de l’escriptor, la trama del 1989 i 1990. Aquesta trama està escrita en segona persona del singular, de manera que el lector és l’escriptor i sentim a la nostra mà tot allò que li passa en una sola nit. Un personatge d’allò més innocent i somiador, però que necessita una petita ajuda per veure’s a ell mateix com el que és.

Si no heu llegit el llibre, us recomano que ho feu i deixeu de llegir aquestes línies, perquè no voldria avançar fets que podreu descobrir en el llibre. De fet, no es consideren spoilers ja que el que explicaré forma part de la sinopsi, però a mi em va agradar descobrir-ho per mi mateixa. El llibre em va descobrir un concepte que desconeixia fins a aquest moment i que m’ha animat a seguir buscant-ne informació. Es tracta de l’anomenada Primavera Cultural. Un moviment cultural perpetrat a Europa pels Estats Units en plena Guerra Freda i l’objectiu del qual era vèncer el bloc soviètic mitjançant la publicació de veus crítiques amb els règims comunistes. D’aquesta manera els Estats Units van finançar la creació d’editorials i revistes que treballaven en la publicació d’aquest contingut i distribuir-lo al llarg de tot el continent. La manera com Bennasar tracta i explica el concepte ratlla la poesia, però una poesia de la crueltat, ja que en el fons la realitat és igual de freda que el taló d’acer que divideix el món. Les petites històries que s’expliquen en aquest context doten aquest fet rellevant de més importància i de més sang freda del que pot semblar pel terme que el defineix.

Si hi ha una part que em va grinyolar una mica més va ser el fet que segons quins aspectes i oportunitats dels protagonistes apareixen amb una facilitat que no he tastat mai, i menys en el món de la cultura i les lletres. No obstant això, m’agrada pensar que aquestes casualitats poden passar, no nomes a mi, sino a algú en algun moment. Així que la felicitat dels protagonistes en certs moments és captivadora i encisadors dins l’argument i aporta un punt fresc i optimista.

Plantejada com una història d’espies, Hotel Metropole va molt més enllà que l’espionatge de guerres i els secrets estatals. Parla d’una història humana, d’una història de carrer i d’una història editorial. Si sou amants de la lectura el gaudireu, si sou amants de l’escriptura el devorareu.

 

Deixa una resposta: