No posaré sobre la taula cap novetat, ni em faré notar si us dic que els 80 estan de moda i que sembla que vivim una resurrecció zombie de tot el que aquella dècada va comportar. Tampoc em faré pesada i seré d’allò més òbvia si dic que vivim en l’època d’aprofitament, reciclatge i reutilització. O bé se’ns esgoten les idees, o bé hi trobem plaer a això de reviure els morts. I, ep, que consti que soc totalment defensora d’aprofitar el passat, però amb gust i admiració, sisplau.
La 51a edició del Festival de Sitges ha estat seleccionada per ser present del passi de la nova pel·lícula de Halloween. La pel·lícula original protagonitzada per Jamie Lee Curtis es va estrenar l’any 1978 i és enguany que celebra el seu 40è aniversari amb una seqüela. Carpenter i Curtis hi tornen a estar al darrere: tots dos com a productors, ell també com a compositor de la banda sonora i ella, de nou, com a protagonista. La direcció, tot i així, recau sobre David Gordon Green.
És evident que els slashers són un gènere que, al meu parer, s’ha quedat força estancat en el que és: un sonat que persegueix dins uns límits determinats (una casa, un bosc, un poble…) tot de gent i que l’únic objectiu és liquidar-los sense motiu aparent o que se’ns expliqui. Si sou dels que amb això ja sou feliços, deixeu de llegir aquesta crítica i correu cap al cine a veure Halloween. Si sou del parer que ja està bé la sang i els morts sempre que hi hagi una justificació una mica més sòlida que la de matar per matar, podeu continuar llegint.
Després que en Mike Myers tingués tot un poble atemorit sota el ganivet de carnisser, ara torna per a atemorir una altra vegada la mateixa Laurie (ara amb família) i tot el poble, de nou. No puc dir gaire res més del film, bàsicament perquè no hi ha res més. Fins i tot els personatges acaben sent còpies de l’original. La Laurie, interpretada per la Jamie Lee Curtis, de nou, viu atemorida per l’amenaça constant que li representa Myers i contagia d’aquesta manera tota la infància de la seva filla amb qui manté una relació freda i distant. El Dr. Loomis es veu substituït per un altre psiquiatre amb ganes de demostrar de què es capaç a la seva feina, però sense grans èxits. Hi ha un moment a la pel·lícula que el personatge de la Laurie es dirigeix al psiquiatre i li diu: “Ah! Vostè és el nou Loomis”; potser ja rient-se de l’escena i tot. Fins i tot els adolescents hi són representats en els cossos de la neta de la Laurie i els seus amics i amigues, les quals, casualment, també fan de mainaderes durant la nit de Halloween.
Tot i no ser gens fan del gènere dels slashers, reconec que la primera entrega de Halloween va suposar trencar força els esquemes d’aquell moment, i el personatge de Myers no necessitava un motiu de pes per matar, la simplicitat de l’assassí ens era suficient. Això, per a mi, ha canviat i necessito poder saber el perquè més enllà d’un “és pura maldat”. Les incomptables incoherències del film també el fan grinyolar. En plena era digital, s’ha escapat un assassí en sèrie, i només se n’han assabentat els del poble on assetja i perquè ho ha dit el policia que l’ha vist. Els nens corren pel carrer en plena caça a l’assassí, i en lloc de tancar finestres i refugiar-se a les cases, els vilatants campen pel carrer.
És totalment previsible quins són els personatges que moriran, ja que només ens presenten nous personatges per tenir més víctimes a la trama. No hi ha cap personatge, més enllà de la Laurie i la seva família, que sigui transcendental en el film, ni tant sols el psiquiatre, a qui se li encarrega la dura tasca de portar el que se suposa que hauria de ser el gir narratiu, compleix amb les expectatives. Continuem sense saber què motiva a en Mike a fer el que fa, no tant sols la seva obsessió amb la Laurie o el trauma de la seva germana morta.
No obstant això, cal elevar el director a l’hora de filmar les escenes. Els enquadraments i angles estan ben trobats i les progressions i transicions ben fetes. Llàstima d’un guió d’slasher, de nou, buit i sense sentit.
