40 anys després dels famosos assassinats de La nit de Halloween, Mike Myers aconsegueix fugir del centre mental on estava captiu i tot sembla indicar que iniciarà una nova onada de crims. En aquesta ocasió la seva nèmesis, Laurie Strode (Jamie Lee Curtis), està preparada per plantar cara.

S’ha d’admetre que el fet de plantejar la nova Noche de Halloween com una seqüela del film original, com si no hagués existit cap altre producte, és un bon punt de partida. El fet que arribi de la mà de l’exitosa productora Blumhouse i que compti amb la presència de Jamie Lee Curtis i Nick Castle (el Mike Myers original) al repartiment també ha ajudat a aixecar una certa expectació. Cal dir que l’actriu ja apareixia a Halloween H20: 20 años después (1998) i a Halloween: Resurrection (2002) sense que això en salvés cap de les dues. Sigui com sigui, els i les fans esperen amb els braços oberts aquest nou capítol de la saga, tal com es va comprovar durant el Festival de Sitges.

El fan service funciona: hi ha línies de diàleg amb referències als personatges de la pel·lícula clàssica, es recreen plans emblemàtics afegint-hi algun gir divertit i hi trobem la banda sonora mítica de Carpenter. El vincle que estableix entre l’assassí i el personatge de Jamie Lee Curtis és atractiu i, personalment, el que més em va atrapar és la mitologia del personatge de Myers: la seva presència física, la màscara com a objecte gairebé religiós, l’amor amb què es filma els ganivets…

Tot això està molt bé i, per fi, es substitueix les Scream Queens per heroines d’acció. Però al final a Halloween li falta originalitat i força. Em fa la impressió que el públic d’avui no vol seguir veient el mateix que fa 40 anys i busca morts divertides, irreverència, sang i carn fresca. No pot ser que encara seguim amb víctimes atrapada a lavabos i mirant per sota de les portes, assassins amagats al seient de darrera, policies idiotes i forats de guió talla XXL.

En definitiva, Halloween és una pel·lícula correcta, que no avorreix, però que tampoc marca un abans i un després (ni dins la saga ni dins del gènere). Un producte per a fans que queda molt lluny de l’original.

En el fons penso que aquesta franquícia es troba en un carreró sense sortida: hi ha interès en mantenir-la viva, però sempre sota la devoció al film original i això no deixa gaire espai per a la innovació. O s’atreveixen a fer alguna cosa realment original o més val que ho deixin. Perquè això de tenir un reboot cada 10 anys per explicar el mateix, ja cansa.

AnteriorDues històries de la literatura
SegüentCINECLUB VIC. Wonderstruck: el museo de las maravillas
Avatar photo
Vaig estudiar periodisme i treballo com a tècnic municipal. Dedico el temps lliure a la meva família, els llibres i el cinema. Cinèfil empedreït i espectador heterogeni, amant de tots els gèneres, estils i filmografies. No sabria dir quina és la meva pel·lícula favorita, però m’agrada veure cinema, parlar sobre cinema i també compartir el cinema: cada dimarts a Cineclub Vic i cada juliol al Festival Nits de cinema oriental.