Si per alguna estranya circumstància passeu per davant d’un cinema (Sí home, aquelles sales on s’hi projecten pel·lícules en pantalla gran) i quedeu embadalits per una marea humana de gent que surt de la sala (bé, marea humana tampoc, no ens enganyem) amb un somriure d’orella a orella i amb una cara de bonrollisma que no se l’aguanten, és probable que surtin de veure Green Book, el nou treball de Peter Farrelly, que després de quatre anys torna a la gran pantalla, aquest cop en solitari, i per la porta gran del cinema. Els que coneixeu l’obra d’aquests dos germans, sabreu que s’ha caracteritzat sempre per l’humor, i en massa ocasions, per l’escassa qualitat de les seves pel·lícules. Siguem transparents, des de Algo passa con mary que Peter i Bobby no feien res amb cara i ulls. Però aquest any la cosa ha donat un gir inesperat. Potser tot plegat era culpa del germà petit, ja que en el segon film on Bobby no ha intervingut és on Peter ha realitzat el que fins ara és el seu millor treball sense cap mena de dubte.

Durant els últims 50 anys, els drames racials han estat ben presents a les nostres pantalles. Un tema recorrent i necessari dins les cinematografia Hollywoodiana que molts directors s’han atrevit a abordar sempre des de l’esquerra més humanista i progressista. Lluny de peces més dures i crues, Green Book aborda el tema racial d’una forma natural i gens forçada, on el diàleg i l’entesa entre el binomi protagonista és peça fonamental per poder entendre d’on venen, què volen i cap on van les seves vides. En definitiva, un reflex d’una societat massa estigmatitzada pel color de la pell.

Basada en fets reals, Green Book narra com és va forjar l’amistat entre Tony Lip, un italoamericà del Bronx, i el pianista negre Don Shirley, durant una gira de concerts pel sud dels Estats Units als anys 60, on Don haurà de fer servir aquest famós “Green Book” per tal de conèixer els hotels i hostals on es poden allotjar els afroamericans.

El terme feel good movie se sol posar quan la pel·lícula en qüestió, tot i tractar temes força controvertits, provoca en nosaltres una sensació de benestar, felicitat i, com he dit abans, bon rotlle increïbles. Amb un guió per moments àcid i amb pinzellades d’humor negre, Farrelly ha aconseguit la justa mesura entre el drama i la comèdia. I tot plegat d’una forma senzilla i sense pretensions. Perquè aquesta forma tan fàcil amb què Farrelly ha explicat aquesta història és el punt més positiu d’una obra que no pretén alliçonar-te en cap moment, i es limita a explicar una relació entre dos individus, a priori, molt diferents i de mons molt oposats, però que en el fons respiren el mateix aire i persegueixen els mateixos anhels. I és que en les dues interpretacions protagonistes és on la màgia de Green Book exhibeix tot el seu potencial. Des de l’irreverent, buscabregues i curt de mires Tony Lip, interpretat per un magistral Viggo Mortensen; fins al refinat, sensible i cultivat Don Shirley al qual Mahershala Ali dona vida de forma brillant. Poques vegades una pel·lícula deu tant al treball dels seus actors com en aquesta ocasió, i quan és així, crieu-me que el resultat final sol ser més que positiu. Blanc i negre, negre i blanc, que conviuran durant unes quantes setmanes per l’Amèrica més profunda i racista. Una road movie o una buddy movie , digueu-li com vulgueu, que amb el permís de Miss Daisy, en aquesta ocasió serà el blanc qui farà de xofer del negre. Bonica i important metàfora de dos realitats, dues vides completament diferents, però que mica en mica, pas a pas, es van complementant a la perfecció amb un exercici d’aprenentatge i convivència intens, efectiu i sobretot natural, molt natural.

Però no tot son flors i violes, senyores i senyors. Green Book no deixa de ser un drama, amb molt bon rotlle, però en el fons un drama que ens mostra les contradiccions d’un món que no sap veure més enllà de les seves fronteres. A Green Book també hi ha moment per a l’emoció, la reflexió i, perquè no, la llàgrima. Si no soy lo suficientemente negro, si no soy lo suficientemente blanco y si no soy lo suficientemente hombre, entonces, dime, Tony, ¿qué soy? Li etziba Shirley, mentre Tony queda parat sense saber què dir. Emotiu i potent fragment d’un guió que resumeix aquesta dualitat i aquest debat al qual s’enfronten els protagonistes. Un, pel seu color de pell i la seva condició sexual, i l’altre per tal de mirar d’encaixar en un món elitista i culte massa allunyat dels seus orígens. Conflicte racial i conflictes de classes que s’interpel·len mútuament sense cap més pretensió que explicar una història real, la història d’una amistat.

No tinc cap dubte que el treball de Peter Farrelly es convertirà en una de les pel·lícules de l’any. Si que és veritat que durant els cent trenta minuts de metratge tot l’entramat ens resultarà familiar. M’explicaré: no hi ha res de nou a la pel·lícula; de fet, és fàcil preveure com transcorrerà la història i els clixés i els tòpics de sobre coneguts dels drames racials o les pel·lícules amb forta càrrega social hi són molt presents. Però val a dir, que tot i aquests aspectes que a priori podrien resultar negatius, en conjunt, funcionen de forma notable i fluida durant tota la pel·lícula, la qual cosa provoca que ens importi bastant poc si aquesta història ja l’hem vist mil vegades a la gran pantalla o no. Sensible, elegant i acurat treball que firma Peter Farrelly. I si bé és cert que potser no passarà a la historia i d’aquí una temporada ja no ens recordarem d’aquest viatge per carretera, de ben segur, encara que sigui per poc temps, el record de Green Book ens haurà fet veure que encara hi ha esperança en aquest món de merda.

https://www.youtube.com/watch?v=PNIQm6EBPuI

 

Anterior‘You’, un boig en potència
Següent‘Teoria general de l’oblit’, de José Eduardo Agualusa
Avatar photo
Elèctric de professió, però cinèfil de vocació. Soc un amant de la història i ocupo les hores perdudes entre pel·lícules i lectures. Aficionat radiofònic, m'agrada perdre'm pel món de les ones, però si realment em voleu trobar, dins d'un cinema m'haureu de buscar.