L’any 2008 el festival de Sitges es va veure sacsejat per un film francès de terror anomenat Martyrs. El director, Pascal Laugier es convertiria en el pioner d’una onada de terror francès preparat per menjar-se el món. Després d’uns quants anys de divagar i experimentar, Laugier torna amb força a Sitges i ens presenta Ghostland.
La Pauline ha heretat una casa on decideix instal·lar-s’hi amb les seves dues filles. No obstant això, a la primera nit es veuen atacades per uns assassins que irrompen en el remot lloc. La Pauline haurà de protegir les seves filles amb conseqüències devastadores. Anys més tard les dues filles hauran après a conviure amb el trauma, però cada una d’elles ho fa d’una manera molt diferent.
L’argument ens presenta una història fraternal amb un rerefons fantasmagòric i acompanyat per l’ombra de l’escriptor nord-americà H. P. Lovecraft, ja que, de fet, l’obsessió que una de les germanes sent per l’escriptor planeja per tota la pel·lícula. La posta en escena va entre un terror més visceral i els espants ben dosificats. La transició entre el crim més humà i la part més sobrenatural que es va portant cap al final està ben treballat i molt ben reflectit en pantalla.
El guió és original igual que la trama. No estem parlant només d’una casa encantada o d’uns assassins en sèrie. Tot té un motiu desencadenat en la seva pròpia evolució. Tot té un motiu i tot ens porta a un final. Fins i tot s’hi pot veure algun toc del terror més gòtic combinat perfectament amb l’actual, el qual inclou sobresalts, persecucions i sang.
L’estètica visual també està molt ben aconseguida. La posada en escena a través d’una casa antiga decorada amb tot de nines i joguines com si estiguéssim en una fira, fa que l’atmosfera sigui molt més tenebrosa i fantasmagòrica. A això cal sumar-hi una música lenta i amb percussions pertinents en els moments de més tensió que claven les sortides de guió i ens aporten una sensació encara més penetrant a cada moment.
Tenim davant un producte violent, cruel i ofensiu que no pretén ser gens amable amb l’espectador, però que el bon amant de cinema de terror agrairà per la frescor i originalitat dins un món els assassins en sèrie, les cases embruixades i els fantasmes ja són un clàssic massa explotat. La idea de Laugier (director i també guionista) és excel·lent i treballada d’una manera molt bona. L’únic punt negatiu és que en alguna escena s’hi entrelluca el baix pressupost, però per altra banda, aquest fet fa que es valori encara més el producte, ja que sovint més val la destresa que no pas la quantitat de pressupost.
