El festival de Sitges és un aparador d’allò més variat i complex i s’hi poden veure diferents subgèneres del fantàstic, el terror i la ciència-ficció. Tot i així, el gènere que cada vegada està creixent amb més presència és el negre i el criminal. Sovint el negre és un gènere molt flexible i adaptable a altres propostes, però el negre més clàssic (hard-boiled i soft-boiled) s’ha colat a la cartellera del festival.

Fleuve Noir (Black Tide) ens proposa una trama detectivesca on el detectiu Visconti s’haurà d’encarregar de resoldre la desaparició d’un adolescent. L’antic tutor de francès del noi es presta voluntari a ajudar en el cas ja que diu ser força proper amb el noi. Tot i així, l’actitud del professor resulta dallò més sospitosa i acaba sent l’objecte d’obsessió del detectiu.

La trama segueix una estructura clàssica del detectivesc, ja que seguim pas a pas els passos que va seguint Visconti dins la investigació: noves pistes, nous indicis a seguir, interrogatoris i deduccions. Seguim el personatge principal de tant a prop que fins i tot coneixem les seves dèries, manies i problemes. Visconti és un home divorciat i besat a l’alcohol, amb un fill adolescent que es dedica a traficar amb droga i que per tant li comporta més d’un mal de cap. Amb aquest cas se’ns obra una segona línia argumental plantejada a manera de subtrama.

El personatge de Visconti és de les coses més atractives de la pel·lícula ja que el personatge està molt ben treballat i elaborat per l’actor Vincent Cassel i el personatge del professor, interpretat per Romain Duris també aporta una bona dosi d’antagonista a la trama. La interacció que ens ofereixen a la pantalla és d’autèntic nivell i l’argument també els ofereix un papers d’allò més atractius.

No obstant això, la pel·lícula es perd amb la massa detectivesca i això fa que moltes escenes s’allarguin sense un contingut rellevant. Les trames són atractives a priori, però l’única que s’acaba resolent és la principal. Això fa que tots els fils que s’han anat obrint al llarg del visionat es perdin sense una resolució aparent, per exemple la relació del detectiu amb el seu fill i el conflictiu món en el qual aquest últim sembla haver-se submergit.

El gir narratiu final és d’allò més bo. Erick Zonca, el director, crea una trama que fa convergir la investigació policial amb la passió per la literatura, i el missatge acaba sent tota una oda pels fans de la literatura negra, no obstant això, el gir narratiu final, que per cert, és d’allò més ben trobat, es veu truncat per encara un altre gir que no aporta més informació que la de deixar l’espectador amb un final més obert i sense saber del tot quina de les dues versions és la de veritat, ens hem de fiar de la paraula d’un dels personatges, però mai tenim cap prova per saber què és el que realment ha passat. Reconec que a priori els finals oberts em captiven, però aquest en concret no. El film quedava molt ben resolt amb el gir narratiu primer i el segon només fa que allargar l’acció de manera innecessària i sense tancar el tema.

En definitiva, tenim entre mans un detectivesc clàssic amb atmosfera fosca i trama plana i lineal. Una bona aposta per una tarda de tempesta.

AnteriorEntrevista a Olga Cruz
SegüentCrònica d’un cap de setmana al Festival de Sitges
Avatar photo
Traductora de professió, lectora d'afició. Visc completament enamorada de la novel·la negra i de terror, tot i que qualsevol llibre que em caigui a les mans té l'oportunitat d'enlluernar-me. Sovint escric per afició, però ara per ara, els meus escrits es queden tancats a l'ordinador.