Entrareu al cinema un dimecres a les 21:50. DIA DE L’ESPECTADOR. Com podreu comprovar, hi haurà més gent darrere la barra que al davant fent cua. Segurament un dels dependents estigui omplint els prestatges de patates, llaminadures i demés merda industrial mentre l’altre neteja l’olla de les crispetes amb productes també industrials i de marca barata. Excepte, potser, si aneu a una sala de Cinesa; allà suposo que es poden permetre el Fairy de marca. Tampoc és que importi gaire. La neteja de les crispeteres acostuma a ser un ritual merament simbòlic. Us acostareu a la barra i demanareu entrades per veure Feedback. L’altre dia, quan vàreu anar a veure Alita, van posar el tràiler i feia bona pinta. Dirigeix Collet-Serra. Ah no, espera, només produeix. Només. Com si fos cosa senzilla. No hi haurà més gent fent cua i, per tant, demanareu provisions per si arriba l’apocalipsi en plena projecció: tres menús parella, cola per beure, tres aigües per quan s’acabi la beguda però encara quedin crispetes, dues cerveses i una bossa gran de sucre industrial concentrat. Uns Lacasitos, també. Sisplauuuu.

Quan quedin cinc minuts perquè comenci la pel·lícula, a un de la colla se li acudirà anar a fer un parell de pipades. Hi acabareu anant tots. Segur. Va, que ens coneixem. Baixareu fins la sala a corre-cuita i algú s’entrebancarà al penúltim esgraó de les escales que porten a les sales. Us haurà tocat la sala d’alguna de les dues puntes i quan arribeu no hi haurà ningú. De puta mare si és així; les coses s’estan fent com mana la llei no escrita del mal espectador. Us posareu a cridar i a discutir-vos per veure on heu de seure. Últim tràiler. L’hora de la veritat: entendre la pel·lícula o morir.

Aquest tipus de coproduccions entre l’acadèmia espanyola i l’escola anglosaxona tendeixen a seguir el mateix patró, així doncs, els actors us sonaran perquè són secundaris recurrents i surten a tot arreu, la fotografia tindrà un to bastant saturat i el guió, que (com no podia ser d’altra manera) situa la història en un mateix espai, donarà més voltes que el tambor de la rentadora. No hi havia ni sabó ni suavitzant, les voltes que doni seran en va i la roba seguirà esquitxada del ketchup que has posat a l’hamburguesa abans de venir. Això sí, la rentadora és d’una modernitat impecable i semblarà que no calgui seguir el procediment de neteja habitual. Ni tan sols jo sé de què parlo, la metàfora se m’envà de les mans. Al final afluixarà el centrifugat i seguireu pensant com es deia l’actor que surt a Peaky Blinders. L’altre també et sonarà de totes les pel·lícules angleses que existeixen. I d’aquella versió estranya de Sherlock Holmes dirigida per Guy Ritchie.

Paul Anderson, es deia el de Peaky Blinders. Arribaran els crèdits i s’obriran els llums i estareu tots amb mala cara perquè tots els seients estan plens de crispetes i teniu ganes de fumar i dos dels companys que seien al mig han tingut una embòlia. Us plantejareu si és millor trucar una ambulància o gravar aquest moment per la posteritat. Definitivament gravareu el moment per la posteritat. No hi ha res millor que ensenyar als dinars familiars de Nadal com dos dels teus amics són incapaços de contenir les babes perquè tenen la meitat de la cara paralitzada. Ells et miraran amb aprovació, òbviament, perquè era dia de l’espectador i l’embòlia ha sortit a preu reduït. Voldreu criticar la pel·lícula de mala manera però no ho fareu perquè en el fons us sentiu satisfets amb l’experiència de veure com un paio es passa una hora i mitja de pel·lícula intentant fer un programa de ràdio. Collonuda, però sobretot, a partir d’ara no vingueu a pegar-me amb un martell. Em fan por.

Deixa una resposta: