Dwelling in the Fuchun Mountains, com bé s’anuncia en el mateix programa del D’A, beu de les influències de Hou Hsiao-Hsien. I així és; els seus 154 minuts, tot i que potser un xic excessius, són un deliciós quadre en si mateix, en què es representa ni més ni menys que una metàfora sociopolítica de la vida a la Xina contemporània en llargs, poètics i precisos plans seqüència gens artificiosos en els quals tot està parsimoniosament calculat. No en va, la pel·lícula es diu com una de les més famoses obres d’art de pintura xinesa tradicional de Huang Gongwang, que retratà la tranquil·la zona de muntanyes i aigua a l’oest de Hangzhou, on té lloc el film, però 600 anys abans.

Una família de 4 germans en què, amb les seves respectives famílies, es reuneixen per celebrar el 70è aniversari de l’àvia, festa que acaba amb un shock de l’àvia que obliga a hospitalitzar-la i a ser una persona dependent. Així doncs, l’àvia, els 4 fills (2 d’ells amb parella), i els 3 nets, als quals s’hi ha de sumar 2 futuribles parelles, conformen un corpus de personatges molt reals, molt empàtics, i brillantment interpretats per un variadíssim repartiment. El fill gran, eternament responsable en contrast amb el petit, el més perdut de tots i ple de deutes i pare solter amb un fill amb síndrome de Down. Els dos mitjans van a remolc: un sense parella, i l’altre ofegat estalviant per comprar al seu fill, que es casa, un habitatge a la urbanització somiada. No podem oblidar-nos la neta, que està enamorada i ignora els acords de casament que li organitza sa mare. I al voltant dels personatges, un preciós paratge amb muntanyes, rius, boscos, temples tradicionals… i una urbanització de luxe que amenaça destruir tot el seu món conegut.

L’òpera prima de Gu Xiagoang, director provinent del gènere documental, és en si mateixa com una mena de documental ficcionat on l’argument és una mera excusa per esquematitzar tota una societat, la xinesa, que es debat entre els forts valors tradicionals i els nous temps. Perquè Xiaogang no juga al melodrama, sinó que usa el propi drama amb què arrenca la història per plasmar-nos, via llarguíssims plans i una càmera omnipresent, tota una ramificació socioeconòmica detalladíssima on cap personatge de la trama és fútil, ni gratuït. Ni tan sols l’escenari és gratuït, ja que la nova urbanització revaloritza la zona alhora que empobreix els seus habitants de tota la vida, incapaços de poder-se permetre comprar-se un pis mentre veuen com s’enderroquen les antigues vivendes. La festa d’aniversari amb què s’obre el film, de fet, ja és tota una declaració d’intencions: un pla seqüència llarg amb la càmera enfocant sense presses la multitud de convidats i focalitzant-se en els membres més importants de la família i en converses tant cabdals de temes polítics o econòmics, com d’altres aparentment fútils (repeteixo, aparentment) amb una enorme naturalitat i transparència.

Dwelling in the Fuchun Mountains és, sens dubte, una de les grans seleccions del D’A d’enguany, i el seu director, Gu Xiaogang, algú a qui caldrà seguir la pista. L’honesta, sincera i veraç radiografia de tots els problemes, mancances i absències que posseeix una societat tradicional com la xinesa és digna de rellevància, no només pel seu ús de la càmera i del tempo, sinó pels seu intel·ligent guió. Durant les seves dues hores i mitja, el film aconsegueix regalar-nos diàlegs en què s’expliquen pel·lícules senceres en només 3 frases, i que ajuden no només a conèixer cadascun dels quasi 15 personatges principals a un nivell d’intimitat fora del normal, sinó també a conèixer totes les baules de la família xinesa avui dia de forma categoritzada, així com els canvis generacionals i polítics que aquesta pateix. Una perla de cadència lenta, quasi poètica, en què la pròpia pel·lícula és una expressió artística no necessàriament còmoda i agradable, però satisfactòria.

 

Comparteix
AnteriorCrítica de “Saturday Fiction”. D’A Film Festival Barcelona
Següent“L’últim amor de Baba Dúnia”, Alina Bronski
Marc Musquera
Informàtic de professió, guionista de formació, cinèfil per afició, i melòman per obsessió. Quan no està inventant històries per possibles pel·lícules, sèries o videojocs, gaudeix tant com pot de les què altres amb més empenta duen a terme, sobretot si provenen del continent asiàtic. La seva passió per la música i les bandes sonores arriba des que feia primària quan, amb cintes de cassette, grabava les cançons dels videojocs que jugava o els títols de crèdit de les pel·lícules que més l’impactaven. Des que es va graduar consumeix festivals de cinema de tot Catalunya (en especial el de Sitges) com si no hi hagués un demà, i intenta forjar-se un camí en el món multimèdia independent intentant escriure i desenvolupar els seus propis projectes. I tot això sent pèl-roig.